LA XÈNIA
Vivia sola en un pis atrotinat pel qual en pagava el gust i les ganes. Un entresòl sense llum del sol i amb aigua de dipòsit. A poc a poc el pintà, hi afegí mobles i els electrodomèstics més necessaris. D’això feia ja uns anys. Romania sola i no donava explicacions. Però tot tard o d’hora es rovella. Els mobles, els aparells, el cor, la vida. No patia pels homes.
Fins ara...
La Xènia rebé la descàrrega en prémer el botó per a engegar la rentadora. Era la darrera bugada d’aquell dissabte en el qual el món se li feu negre. Potser no ho havia d’haver fet. No hi havia ja gaire roba ni era massa bruta. Però se la va voler treure de sobre i amb un programa curt en tindria prou. El diumege no volia fer res, només mandrejar tot el matí. A la tarda havia quedat amb l’Andreu, un amic de son germà que li feia l’ullet quan venien a veure el futbol. Només ella tenia aquell canal. L’havia contractat per les sèries que emetia en exclusiva. Un dia ell se li acostà i li digué que era molt bufona. La Xènia, tot i no ser bleda ni santa, envermellí malgrat la cursileria d’aquell mot. “Bufona -pensava mentre pitjava el botó del programa curt- qui diu aquesta paraula avui en dia?”
