login
Inicia sessió

register
Registra't

BESTIESES A CONTRALLUM

Articles de la categoria: ELS MEUS RELATS

AIGUA DOLÇA

“Amarats de desig no endevinem la fi del desastre” TCM.
La còmplice penombra de la sala aconseguia que als seus ulls aquella sil.lueta aparagués lleugera i temptadora. La nit acompanyava i la sensualitat d’aquell cos de vidre l’atreia amb una força com feia temps que no sentia. Tot ell es regirava i amb els ulls tancats pensava en tot allò que podria fer. Era bruna com una escampada de canyella damunt la taula. La imaginava picantona com un gra de pebre que li esclatés entre les dents. Pensava en el somriure efervescent d’aquella boca rodona. Respirà i ho deixà córrer. Es va aixecar i va enfilar cap els serveis mirant-se-la de cua d’ull. Després d’un riu apressat es renta les mans i descobreix el rostre suat i emvermellit que l’observa des de la boira del mirall. Fa un bol amb les dues mans, aplega tota l’aigua de la que és capaç i es renta la cara. Ha arribat l’hora de demostrar-se que pot fer-ho. No pot seguir essent esclau d’aquella debilitat.
Surt. Aparentment tranquil travessa la pista de ball sota una eixordaora música metal.lica i desconeguda que amenaça la integritat dels seus timpans. No sap si podrà dir res i ésser escoltat entre tant de xivarri. La noia l’espera asseguda en un tamboret a la barra i es tira els cabells enrere ensenyant aquella piga sota l’ull esquerre que l’encén de desig. Se li acosta i li diu alguna cosa a l’orella. Ella somriu, maliciosa. L’Esteve crida el cambrer aixecant el braç i demana les begudes. Ella un rom amb gel, ell un Vichy de mig. Es besen llengua amb llengua i mirant-se als ulls s’ho diuen tot. Escorren d’un glop els gots i se’n van de bracet.
L’Esteve es desperta amb la primera claror del dia travessant les cortines. L’Olga ja no hi és. Quina nit. Feia temps que no feia l’amor amb tanta ànsia i tantes vegades en una sola nit. Sis mesos per a ser exactes. El temps que ha romangut intern en la clínica de desintoxicació. Demà, a la primera reunió de teràpia dirà als companys alcohòlics que només va beure aigua. Vichy.
Comentaris (0)17-03-2018 06:41:53ELS MEUS RELATS

LA LAIA

La Laia

Un dia, la Laia perdé el fil de les comandes. Neguitejada, començà a estripar tots els papers plens de gargots, dels filferros. Un per un, a poc a poc. La clientela, sorpresa, cridava. Omplí un bol de terrissa amb els retalls, hi afegí un bon raig de vermut, se’ls ficà a la boca i els mastegà amb lascívia xuclant-ne el licor. La gent que esperava per pagar fugí en veure-la tan fora de lloc. Embadalit, en Manel se la mirava immòbil amb la forquilla de plàstic a la mà davant la boca oberta, una patata rossa precuinada regalimant de quetxup, mostassa i maionesa, tot alhora. Maleí haver sortit de casa amb els pantalons negres. La fastigosa taca caigué com excrement de gavina, just on la trempera més s’insinuava. La visió de la Laia engolint aquell aiguabarreig li havia provocat una erecció com feia temps que no experimentava. Cel.lulosa i vermut. Tinta i estrès. Números i lletres. Esgotament.

En Manel havia entrat al bar amb una gana de bou. Sortia de fer-se una analítica per a esbrinar si la manca d’erecció dels darrers mesos venia d’un descens del nivell de testosterona o la causa era més aviat psicològica. L’hormona estava bé, un pèl baixa potser però suficient. Tal vegada el què li calia eren nous estímuls. I ara, sense esperar-ho, una cambrera embogida havia activat el resort, el clic.

S’hi atançà, vermell de vergonya i ple de dubtes. Els ulls de la noia feien el blanc, terrorífics. “Què vols, pollós? El noi empassa saliva, sorprès pels modus de la Laia que quan més a prop la tenia més l’atreia malgrat l’aspecte ferotge que reflectien aquells ulls com peixeres. “Que et passa res?” respongué mirant de tranquil.litzar-la.

Aleshores la veié de sobte capgirar el blanc dels ulls i mostrar-los tal com eren, d’un verd de mar i maragda tan lluent com l’aurora, magnètic i esfereïdor. “Res, Manel. A tu t’esperava. He sortit aquest matí després de no dormir en tota la nit. Aclucava els ulls i et veia, com ara, al meu costat. I la suor freda amarava la meva camisa de dormir” “Dorms amb camisa de dormir?” “Per a tu, sí” “ Però, si no ens coneixem. No ens hem vist abans. I com saps el meu nom?” “Jo sí, a tu. Et veig sempre, totes les nits. És per això que no dormo. És per això que sempre tinc els ulls blancs. És per això que sóc verge, Manel.” “Apaaa, no m’ho crec” .

De cop i volta el llit se sacsejà en un violent espasme. La penetrà d’una sola empenta i acompanyà els seus gemecs amb un pregon xiscle, esgarip a contrapeu, copsà la fragilitat del cos a través de la camisa de dormir, aixecada per damunt de la cintura, les cames enlaire. Esbufegà finalment i obrí els ulls i la mirà al rostre descarnat, els ulls buits i les dents corcades. El darrer crit d’en Manel se sentí al clar de lluna mentre la boira escombrava cada racó del jardí...

Comentaris (0)17-03-2018 06:40:16ELS MEUS RELATS

DESCOMPTES

DESCOMPTES
Tot és humit, fosc i resclosit i la ferum de pixum ens mataria si no fos per la mirra que ens posen al nas si s'escau que els patrons n'han trobat a bon preu. Si no, amb trossos de tela impregnats en menta o farigola ja fem. En els darres dies els agutzils són més exigents que no ho eren abans. Hem d'arribar a l'illa abans no hi facin peu els anglesos. Els tabalers es releven cada mitja hora en lloc de cada hora i cada un d'ells hi esmerça més ganes i més ritme, no fos cas de quedar malament. Com a galiot expert -cinc anys ja, per un crim que no he comès- m’han posat al capdavant de la filera per donar exemple als nouvinguts. He de pagar encara cinc anys més i sovint penso que hi moriré, a galeres.
Avui ha baixat el capità a fer-nos un discurset. Ja n'he escoltat molts d'aquests i els nous se'l creuen quan ens diu que si la nostra conducta és l'adequada potser la seva intercessió ens llevarà o rebaixarà el càstig.
Il.lusos...
De repent, escolto un ronc entretallat. A la meva dreta, el cap tirat enrera, el clatell desmanegat, un noi de no més de disset anys resta mirant el sostre de la nau, esbatanats els ulls. El galifardeu més proper branda el fuet i colpeja. No s'adona que el noi ja és mort, o potser sí i tant li fa. El capità se m'acosta i em diu alguna cosa.No puc escoltar-lo, amb la fressa del tabal i els esgarips rítmics dels companys però sé què vol que faci. Per uns instants tinc permís per abandonar la formació. Agafo el mort posant-me'l a l'espatlla. No deu pesar més que un sac de llegums. Pujo els graons de fusta,els quals gemeguen sota els meus peus, i trec el cap a coberta. El cel és gris de plom i de tempesta. M'abraono a babor i deixo anar la càrrega amb facilitat. No ha fet cap soroll, ni tan sols escuma.
Torno a lloc i agafo el meu rem. Un altre marrec pren el relleu del company mort. He sentit a dir que per cada cadàver que tiro per la borda descompten un mes de condemna. No m’ho crec. Si així fós ja fa mesos que seria a casa....
Comentaris (0)17-03-2018 06:37:39ELS MEUS RELATS

CÀSPIA

Micro guanyador del mes de maig i finalista anual del VI Microconcurs de la Microbiblioteca Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès

CÀSPIA

La Càspia obre els ulls amb peresa. La llum del crepuscle travessa, mandrosa també, les escletxes de la persiana. Quina nit! Se sent les cuixes cruixides, com si uns dits extremadament fins pessiguessin cada fibra de cada múscul. Resta encara escamarlada damunt del llençol xop i blau i amb la ganyota dibuixada entre les galtes, eixutes i brutes. Les cagarrines ja no la visiten amb tanta urgència però sí que una aigüeta tèrbola raja sovint i sense avisar. Amb l’esguard ennuvolat i un gran esforç s’aixeca, tova i d’esma, enfilant el corredor. El menjador sembla més blanc i el fluorescent de la cuina fa pampallugues. Tanca els ulls, eixordada per la remor del motor de la nevera. No recorda com ho va fer. Tan sols una dutxa d’aigua freda, milers d’agulles travessant-li la pell, endinsant-se-li per les ferides. Va tenir sort.

Necessita beure aigua fresca. Estira del pom de la nevera. A la dreta, en els prestatges sota els ous, la gerra. Beu a morro, deixant vessar el líquid per les comissures labials, el coll i els pits. Sent una coïssor que la buida per dintre.

Obre el congelador, a la part de baix. En Brend somriu encara, dins els calaix, pensant que la noia no serà capaç...

Comentaris (1)17-03-2018 06:35:42ELS MEUS RELATS

LA LLUERNA

LA LLUERNA

Mai no li havia agradat el conte d’en Patufet tal com son pare li explicava així que abans d’arribar a la panxa del bou en Peret ja feia veure que dormia, esperava el petó de bona nit i somreia per dintre veient-lo com se n’anava.
Estirava el cobrellit fins més amunt del cap. Arraulit, serrava les dents i tremolava tot i ser estiu. Als seus set anyets encara li feia por dormir amb els llums apagats. Però ja era gran i per això no el deixaven tenir-los encesos. Feia molt de temps que no el visitaven els monstres ni se li ficaven sota el llit però encara sentia sovint de matinada aquell fred intens entre les cuixes, Com un got d’aigua vessant entre somnis, un torrent esfilagarsant-se cames avall.
Ahir va tornar a succeir. Mentre imaginava en Patufet sortint pel forat del cul del bou, tot empastifat de caca pudenta i envoltat d’aquella flaire semblant a la que ell mateix deixava anar després de menjar ous passats per aigua, es va adormir. Es trobá aleshores, de sobte, envoltat de foscor. Un soroll desagradable i repetitiu no deixava de foradar-li els timpans i pensava que acabaria per sortir-li sang de les orelles. El so, bestial, s’assemblava al ronc d’un gat immens que s’haguès ajagut damunt seu, entumint-li les cames. Així eixordat, tancava fort els ulls per no sentir-hi. Batecs de budells digerint-lo a poc a poc li humitejaven el cos, tot ell, a fi d’anar-lo molent fins aconseguir-ne una massa més fina cada vegada que pogués ésser absorbida amb prou facilitat.
Ja no es veia els dits, completament liqüats, i les mans -com munyons arrodonits- començaven a desprendre llefiscoses gotes de pell, sang i carn que es perdien dessota seu. Li vingueren ganes de cridar però no pogué. Degut a la progressiva degradació els llavis se li havien fet una pasta que els havia soldat en un de sol i no podia obrir-los. Per tant, tampoc no podia dir fava, ni pésol, ni cacauet.
Espantat, no savia què fer. Se sentia com en una peixera d’aigua molt freda que el feia tremolar i carrisquejar les dents. Dugué allò que encara tenia de mans cap a l’entrecuix i se sentí vessar sense fi. Notava com el melic se li omplia d’aquell líquid congelat, com l’esquena es contreia de fred i es tancava la porta del congelador damunt seu. Fred. Angoixa. Por.
La peixera esclatà de sobte en mil bocins, mil cristalls de quars esmicolats en un no-res. L’aigua freda s’escampà per tot el llit i en Peret, xop com un hipopòtam, començà a caure sense fre, estirat pels peus per una tremenda força desconeguda. En arribar al terra, rebotà quatre cops, cinc, sis... Fins que aquell petit cos restà immòbil assegut damunt d’un bassal d’aigua tenebrosa. Mirà d’obrir els ulls, a poc a poc.
La llum s’atançava vertiginosa. Allò que mig instant abans no era res més que un punt de lluentor al final de la foscor, era ara una circumferència que ocupava gairebé tot l’espai del seu esguard. I no s’aturava. Pensà de cop en un tren, un tren que se l’enduria a trossets fins que s’acabessin les vies, en aquell penya-segat que cau a plom damunt la mar.. Tancà de nou els ulls, enlluernat i encegat per la lluminària, i esperà resignat el cop final... Però el xoc no esdevingué mai. En lloc d’això se sentí bressolat per aquella llum que ara, esmorteïda per les mans de la mare, el comfortava, tranquil.litzant-lo. Obrí les parpelles de bat a bat i es trobà de cara amb aquell rostre que el mirava, dolçament encuriosit. La mare sostenia encara la llanterna amb una ma, abans que es fes la llum a l’habitació. El pare venia al darrere, esverat.
-Pere, Pere...!!!- el pare, quan estava enfadat no li deia Peret, sino Pere. De vegades, si ho estava molt, d’emprenyat, li deia Pere-Joan que era el seu nom complert. Pere per la mare i Joan pel pare ja que cap dels dos no havia volgut donar el braç a tòrcer a l’hora de batejar-lo-. Ja t’has tornat a pixar al llit, carambes!!
-Deixa’l estar, Ton. Que no et pixaves mai al llit, tu? Vinga, Peret, aixeca’t que et rentarem. Un bany ben calentonet t’anirà de fàbula. Després de la tempesta d’aquesta nit, la ventada i el fred, no m’estranya que hagis mullat el llit.
El noi, avergonyit encara pero consolat per l’amor de la mare i els seus dolços mots, només tingué esma, esgotat i mort de fred, per preguntar...
-Mare... Sort de la llum... L’aigua del mar semblava freda. Ah, però, de debò que aquesta nit ha plogut..?
Mentrestant, l’última lluerna de l’estiu plegava les ales i s’encongia sabent que no tornaria.
Conte sel.leccionat per l'Associació de Relataires en Català (ARC) per formar part del llibre de Contes Infantils "La llum", a benefici de la Marató 2015

Comentaris (0)26-06-2016 15:53:53ELS MEUS RELATS

EL LLAC

EL LLAC

Vora el llac, en Genís observa la Glòria capbussar-se. La veu nedar i quan surt de l’aigua li llança petons amb les mans. Ella somriu, fa mitja volta i es torna a tirar de cap des de l’espigó que s’hi construí l’any passat. En Genís encén l’última cigarreta i tanca els ulls. Sent la nicotina eixamplar-li els pulmons i tus amb aquella tos seca que ha conreat amb els anys. En acabar, obre els ulls i esguarda l’embarcador. La noia. No ha sortit encara? S’acosta a l’aigua pel passadís de taulons i rellisca. Aquells mocasins..!! S’aixeca, es descalça i segueix, fent saltirons per esquivar les astelles. Quan arriba fixa l’esguard, pam a pam, en l’aigua del llac.

Aviat serą de nit. Ha estat mala idea de venir al llac, avui, sols. Com mala idea ha estat no aprendre de nedar en tots aquests anys en els qual sí que ho ha fet la Glòria. Mentre ella aprenia de nedar, ell feia tallers de reiki i meditació. Ahir, després de sopar, li explicava a la noia que en el taller no havien fet res perquè esclatà una discusió (calmada i relaxada, això sí) sobre l’existència o no de la telepatia. Ell deia que no... La Glòria badallava amb aquells badalls que sempre acabaven amb un “mare de Déu” per dissimular. Ell pensava que mai no li feia cas i que se’n fotia dels seus tallers.

Ara, sol damunt l’espigó humit i relliscós, pensa que hauria d’haver acompanyat la Glòria ala cursos de natació. I recorda perquè no varen fer classe ahir. I tanca els ulls i els punys i pensa ben fort fins que se sent rajar les llàgrimes i fer-se mal als palmells de les mans amb les ungles sense tallar.

“Estic aquí, a la teva esquerra, sota l’arbre. Aviat la marea amb colgarà”. S’espanta de sentir aquella veu tan endins. Però no dubta. Es tira a l’aigua i braceja com un gos amb totes les seves forces. Desperta a cops la inconscient Glòria. Desenreda el vestit de bany enganxat en una branca i es desmaia. Malgrat el fred, ella té encara prou forces per a arrossegar en Genís fora de l’aigua.

Comentaris (2)20-03-2016 12:00:43ELS MEUS RELATS

LA XÈNIA

LA XÈNIA

Vivia sola en un pis atrotinat pel qual en pagava el gust i les ganes. Un entresòl sense llum del sol i amb aigua de dipòsit. A poc a poc el pintà, hi afegí mobles i els electrodomèstics més necessaris. D’això feia ja uns anys. Romania sola i no donava explicacions. Però tot tard o d’hora es rovella. Els mobles, els aparells, el cor, la vida. No patia pels homes.

Fins ara...

La Xènia rebé la descàrrega en prémer el botó per a engegar la rentadora. Era la darrera bugada d’aquell dissabte en el qual el món se li feu negre. Potser no ho havia d’haver fet. No hi havia ja gaire roba ni era massa bruta. Però se la va voler treure de sobre i amb un programa curt en tindria prou. El diumege no volia fer res, només mandrejar tot el matí. A la tarda havia quedat amb l’Andreu, un amic de son germà que li feia l’ullet quan venien a veure el futbol. Només ella tenia aquell canal. L’havia contractat per les sèries que emetia en exclusiva. Un dia ell se li acostà i li digué que era molt bufona. La Xènia, tot i no ser bleda ni santa, envermellí malgrat la cursileria d’aquell mot. “Bufona -pensava mentre pitjava el botó del programa curt- qui diu aquesta paraula avui en dia?”

Comentaris (1)20-03-2016 11:59:20ELS MEUS RELATS

EL LLUMÍ

EL LLUMÍ
Relat guanyador anual de la IV edició del Microconcurs de www.lamicrobiblioteca.com
Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès.

El llumí


Ha sortit de bon matí a collir llenya. N'ha acumulat una bona quantitat. L'hivern comença a fer-se senyor del bosc i no sap quant de temps podrà resistir. Fa deu dies que va trobar la cabana enmig del no-res. Els bandits els havien assaltat mentre viatjaven cap al nord en aquella atrotinada diligència. Varen matar la seva esposa i el conductor. Se'n va salvar perquè havia anat a fer un riu fora del camí quan aparegueren aquells tres.

A sopluig, apila la llenya i es disposa a encendre-la però, amb què? No te manera de fer foc. regira calaixos amunt i avall i res. De sobte, el miracle. Un llumí a l'ampit de l'única finestra. El pren, amb compte de no trencar-lo. Els dits se li estan posant morats i, si se'n surt, n'hi hauran d'amputar algun. L'alegria esdevé desesper. Com l'encendrà, aquell llumí? El frega per les parets, pel terra, per la taula. Res. Ho prova i ho prova fins que el cap de fòsfor es desfà.

El jove encén la cigarreta. L'encenedor nou, regal de la seva xicota, és molt bonic. Es reuneix amb son pare a la cabana. Una caixa de llumins antics reposa en un seient de pedra al costat de la porta. Mentre els forenses retiren l'esquelet, els dos homes fumen.

Celestí Casòliva i Morales
Barcelona

Comentaris (2)05-07-2015 13:42:26ELS MEUS RELATS

REPRODUCCIÓ ALEATÒRIA

REPRODUCCIÓ ALEATÒRIA
Activo la reproducció aleatòria de la meva carpeta de cançons i em surt, del fons de l'últim calaix, "Because The Night" interpretada per Patty Smith. Ara sé que és del Bruce però llavors ni tu ni jo no ho sabíem. Perquè tan sols era nostra, com la nit, que ens pertanyia. No desitjàvem que arribés l'alba per robar-nos els somnis... Somnis... On són ara? On ets ara que només aquesta cançó em fa retrobar-te?
A deshora, arribes pel celobert com un vent d'estiu ple d'ànsia, com un foc gelós sense rentar, ple de desig inqüestionable, com l'alè d'un fantasma inesperat. Veient-te arribar nua, estenc les catifes aquelles en les quals ens teníem abans que marxessis, sempre al mateix lloc, mai en la mateixa postura. Inventàvem cada nit nous frecs i cada dia noves i excitants variables. Mentrestant, fuig el temps enllà de les pedres calentes socarrimant el verd enuig amb un sol esbufec, un únic clam per a aturar-nos, per a fer-nos esglai d'un instant congelat. I et revisc com si fos ara, amb la boca esperant els meus llavis, amb les llengües jugant a cuc i amagar fins l'ofec. Aquell desvestir-nos maldestre i capficat, aquella samarreta suada, aquell sostenidor impossible, aquelles humides calcetes, aquella trempera indeturable. Et recorria des del coll fins el borrissol del teu sexe i pujava de nou fins el melic profund mentre amb els dits remenava la patata fins que feia xup-xup i regalimava i llavors te'ls posava a la gola perquè sabéssis el teu sabor. Aleshores l'ànsia t'espremia i em treies els calçotets d'una estrebada furiosa i de vegades em feies mal. T'agradava xarrupar-me com si fos un gelat de menta i xuclaves i xuclaves fins posar els ulls en blanc i em feies veure la línia del túnel en cada esllavissada del membre dins la gola. Et feia girar i oferint-me les natges t'ensumava el cul i et bevia la trumfa gota a gota amb la llengua, com els gats quan beuen llet d'un bol petit a les palpentes. Fins que no podíem més i entaforàvem tots els fluids dins les nostres boques i ens costava cada alè, cada respir...
S'acabava la cançó i tiràvem enrere la cinta amb aquell aparell que grinyolava, estrident. Sovint s'embolicava i, amb paciència i un bolígraf, la redreçàvem. I tornàvem a començar. Ens miràvem als ulls com si fossin universos de colors i ens hi vèiem cadascú en les pupil.les de l'altre. Com si les nostres ànimes hi haguéssin de romandre segrestades per sempre. Un bes llarg i apassionat, amb els regustos encara frescos era el senyal de la represa. Et posaves damunt meu i, a poc a poc i amb una precisió perfecta, feies l'ajustament necessari per començar a cavalcar. M'agradava sentir com el gland emergia a mida que entrava dins teu i com amb la vagina feies topall al meu ventre. De vegades pensava que tot jo sencer em perdria dins teu. Em muntaves feréstega, primer amb les mans prenent força en el meu pit amb cada vaivé i desprès galopant desbocada amb els pits amunt i avall i el cap enrere, lluenta de suor tota sencera. M'espremies fins que no podia més i em buidava dins teu enmig de sanglots i crits d'eufòria. Gemegaves tènuement i et deixaves caure sobre mi, encara eixarrancada, i em besaves humidament i les nostres baves es mesclaven i les suors soldaven els nostres cossos ens uns instants inabastables en que els nostres respirs eren un de sol i els nostres cors bategaven alhora.
Novament, rebobinàvem. El tercer assalt era a punt de començar. M'aixecava pengim-penjam, donava la volta i em posava de genolls davant teu, encara oberta. T'agafava un peu. Els dits feien pampallugues pensant que me'ls volia menjar. Els assaboria un a un, amb suavitat. Et removies entre espasmes i pessigolles i cridaves fort. Pujava pels turmells i els besons, els genolls i l'interior de les cuixes fina a arribar al tendrum de l'entrecuix on cercava delerosament el punt de trobada. M'hi entretenia pacientment fins que els teus udols em deien que em volies dintre altre cop. De vegades havia de fer-ho durar més, fent temps per a la resurrecció dels morts. Quan sentia de nou aquella tibantor que em tensava la corda era el moment de posseir-te, de sentir-te encara més i de donar-t'ho tot, tot, tot...t'agafava les cames encaixant l'interior dels colzes amb l'interior dels teus genolls. Te les aixecava lleugerament i sense tocar vores entrava dins teu d'una sola empenta. Ja no miràvem prim. Empenyia i empenyia i vinclaves el ventre amunt, amunt. La font rajava sobreeixint un suc dolç i salat, amarg i viscós, embafador i embogidor que negava les mantes damunt de les catifes i els feia taques d'oli de la mida d'autobusos avariats. A mi, a aquestes alçades, ja em costava més i entrava i sortia desesperadament entre gemecs i crits i udols... Una última embranzida, potent, profunda, final, m'estremia entre infinits espasmes de bogeria que compartíem, l'últim alè, el darrer esglai.
El "txec" del final de la cinta marcava el punt sense retorn. Ens abraçavem de costat i ens feiem petons dolços i somreiem. Comentavem si era o no era cert el mite que la Patty feia ralet-ralet mentre era damunt l'escenari. No ho vàrem saber mai però ens agradava pensar que sí.
Avui, del fons de l'últim calaix, m'ha arribat la teva imatge i he jugat sol, a contracor, desitjant-te. He pensat que potser a la mateixa hora sorties del cine amb un somriure
després de veure en Grey.
En Grey... Aquell aprenent...
Comentaris (0)24-05-2015 06:14:38ELS MEUS RELATS

LA LLUM DE L'ALBA

LA MORT DE L'ALBA

L'Alba corria nua pel descampat cercant desesperadament la protecció dels arbres. Havia vist la resplendor d'aquells ulls damunt seu. També, els llambreigs dels fusells en la foscor de la matinada. Sense temps per vestir-se, s'aixecà d'una revolada i fugí per una sortida posterior en direcció a la selva, a una cinquantena de metres. Sempre deixava oberta aquella escapatòria. Savia molt bé el què volien, aquells homes, i no era el seu cos, que també, sino la seva ànima, la seva vida. No li feien por els homes de les simitarres, aquells que tan aviat eren capaços d'obrir camí enmig de la més tupida vegetació com d'escapçar-te d'un sol tall. Temia infinitament més aquells que els anaven al darrere amb les serres mecàniques i els immensos tractors. Darrere d'ells -com d'Àtila i el seu cavall, Othar- no hi tornava a créixer l'herba. Arribà per fi a l'arbre marcat amb una➰ que només ella savia veure, prengué la liana que tan coneixia i s'hi enfilà amb una gran agilitat, fruit de la pràctica. Al capdamunt, entre dues branques amples i resistents s'havia construït, a poc a poc, un refugi -una mena de niu fet de branquillons i lianes entrellaçades-. Li era molt útil quan apareixien aquells individus. Sempre hi tenia, per si de cas, uns quants cocos i aigua dins un càntir de terrissa que mantenia refrigerat cobrint-lo de matolls a l'obaga. Mai no savia quanta estona, hores o fins i tot dies hauria de restar-hi amagada. Feliçment només havia d'allargar les mans per a prendre els fruits i les baies comestibles que li permetrien no morir de gana.
L'Alba havia estudiat farmàcia i n'havia obtingut molt bones notes. Però va ensopegar mals temps per als llicenciats. Els farmacèutics prou feines tenien per sobreviure, cansats de finançar uns costos que corresponien a les administracions públiques i que mai no acabaven de cobrar. En aquestes condicions, molts d'ells no es podien permetre contractar empleats.
Per altra banda, ja gairebé no li quedaven estalvis. Aviat no podria pagar la seva part del pis que compartia amb altres dues estudiants i amb els pares ja no hi podia comptar, prou feina tenien ells. En Ramon, el xicot amb qui sortia, li havia fet banyes perquè no volia mantenir relacions sense condó i ella -sola, cansada i fastiguejada- veia passar la seva joventut com un malson intranscendent.
El dia que ensopegà amb aquell anunci no ho dubtà. Una ONG que lluitava i denunciava la tala i desforestació de la selva amazònica per part de les multinacionals de la fusta i de la recerca de jaciments de petroli. Els envià el qüestionari i un mes més tard agafava un vol amb destinació Brasil.
Tot marxava de fàbula els primers anys. S'embolicà amb un noi de la seva edat, un francès que xiuxiuejava les sssss i arrossegava les rrrrr com ningú i eren feliços. Es barallaven amb els sicaris nadius (covards, supersticiosos i fàcilment subornables) de les empreses estrangeres i els feien fugir. Després reien i es feien l'amor envoltats de mosquits. I res més no els importava.
Un dia arribaren uns enormes camions devastant-ho tot al seu pas. Els gegants vestits de camuflatge descarregaren tota la munició de les ametralladores amunt i avall, a dreta i esquerra. Ningú al campament sobrevisqué, llevat de l'Alba que pogué grimpar a l'arbre màgic que la soplujava en les seves trobades amoroses amb el francès. S'hi estigué tres dies sense aigua ni menjar. Fou llavors que pensà a fer el càntir i tenir-hi sempre aquells cocos.
Tot això pensava en el seu amagatall, ara. Aquesta vegada l'havien vista fugir i la perseguiren. Els veia dessota l'arbre amb els gossos ensumant unes calces. Semblaven despistats. Aquesta vegada, però, duien una arma mès efectiva, un ajudant nou. Un goril.la albí ensinistrat en olors de fluids i fluixos menstruals.
Els gossos no sabien pujar als arbres. El goril.la, sí.
I la joventut de l'Alba, vora ja dels trenta anys, es féu fonedissa en els esgarips de les ànimes dels papagais i en el tènue miratge de la llum del sol...
Comentaris (2)18-02-2015 21:41:36ELS MEUS RELATS

EN JANIS (Versió Original)

EN JANIS ( V. O.)

En Janis es diu així perquè fou engendrat en el festival de Woodstock, l'autèntic, mentre la Janis Joplin esbatussava el micròfon a cops de Piece of My Heart. Sa mare, gironina d'accent tancat que feia de cangur en un poblet proper a Los Angeles, on perfeccionava l'idioma, n'era tan fan que fins i tot es va acostar a la cantant i li va demanar una de les seves faldilles. La Joplin, desinhibida per vés a saber quina o quines substàncies, es tragué la que duia posada, hi estampà una signatura i la hi regalà. -Ningú no s'ho creia però això és el que li havia explicat a l'home amb qui es casà i li reconegué el fill tot i no ser-ne el pare, que vés a trobar-lo ara, després de tants anys- una vegada ja tornada a Girona i prenyada d'aquell moter ianqui que havia conegut fent autoestop a la Ruta 66 camí del festival. El cas és que la Joana va morir en el part fent-li prometre al Job que, fós nen o fós nena, el nadó s'havia de dir Janis. En Job va fer honor al seu nom. Les feines que va tenir per a poder inscriure el nounat al registre civil amb aquell nom van ser de santa paciència. Fins a tretze vegades ho va provar. Fins que va trobar una funcionària figaflor a qui va explicar com havia anat tot plegat i ella, enmig d'una plorera inesgotable, estampà el tampó en la partida de naixement donant validesa irrefutable a aquell nom tan poc usual. Que si ja ho era per a una noia, en aquella època, no cal esmerçar-s'hi gaire per a pensar que, en un noi, era una cosa mai vista.

En Janis tenia una taca en forma de J majúscula allà on acaba l'esquena i comença la regatera del cul. Ell, que sabia on i com havia estat fabricat, imaginava la seva mare estesa en aquell fangar amb el ianqui al damunt espeternegant de drogoaddicta passió i ella amb el cul clavat al terra llefiscós. Enfangada tota ella, no ens ha d'estranyar que una miqueta d'aquella terra humida se li fiqués endins i anés a parar al cap de l'únic espermatozoide que l'havia de fecundar i, tot conjuminat, acabés en aquella marca marronosa que decorava el cos del Janis.
Avui en Janis, que ha heretat la paciència del seu pare adoptiu, espera a les fosques del semi-sòtan l'arribada de l'ex-moter, ara assessor immobiliari i finolis especulador, sector totxo. Un cop més, s'acosta al nas la faldilla de sa mare que fa unes setmanes va trobar en un bagul oblidat a les golfes de la que havia estat la casa de l'àvia, a Girona. Encara en conserva l'olor de patxulí intens com el primer dia. L'etiqueta amb el nom de la botiga (Fever Coats, Oakland, California) li ha facilitat seguir el rastre de l'aventura americana de la Joana. Els seus estudis de criminologia i els contactes en l'àmbit forense li han permès analitzar aquella peça de roba i trobar-hi rastres de suor, saliva i semen malgrat el patxulí I el temps transcorregut. Aïllat l'ADN i comprovat que l'antic motard es trobava als arxius del FBI i havia estat condemnat per l' abús de dues menors durant aquells tres dies de bogeria hippye, a més de per lladre de motos, la resta ha estat bufar i fer ampolles.

Nota la fredor del revòlver, un Colt 45 de col.leccionista heretat de l'avi d'en Job, sota l'abric. Fa tres hores que ha arribat a Nova York, ha llogat un Mustang i ha conduït una bona estona enmig de l'embogidor trànsit de la ciutat que mai no dorm. Sent grinyolar la porta del carrer, passos de xarol damunt les lluentes rajoles acabades de pulir. Són les onze. El reflex del sol en el terra brillant l'enlluerna per un instant. Per un moment, creu que començarà a tossir però aconsegueix evitar-ho. Li ploren els ulls però ja no és a temps d'eixugar-se'ls.

Té el vol de tornada reservat per a les 17:43...

Comentaris (0)21-12-2014 19:42:04ELS MEUS RELATS

HELENA... AMB HAC (CONTE DE NADAL)

CONTE DE NADAL

L'Helena dormia plàcidament. I mentre dormia somiava amb una bombolla que hi nevava dintre. Sota la neu de la bombolla hi havia una casa que era la seva, vermella per fora i calenta per dins. I tot era silenci. Tot excepte el tènue xiuxiueig de la neu damunt la casa, el pati, els arbres i el riu...
L'Helena s'hi veia acostant-s'hi per un camí de neu sense emprentes, obrint la porta del jardí i entrant corrent entremig de nans i nens pixaners amb el rajolí glaçat. Arribava a la casa. Un fanal de llum groguenca lluitava sense esma amb la foscor de la nit i amb prou feines se'n sortia. Guirnaldes de Reis fetes amb boix i bastons de caramel de dos colors damunt l'espiell adornaven la porta del davant. No s'hi veia llum, a l'interior. Girava el pom i la porta s'obria, sense soroll. No li calia cap mena de clau perquè en els somnis dels nens totes les portes es poden obrir. Tot era fosc excepte una lluentor d'or feréstec que es dibuixava, intensa, al fons del passadís. S'hi atançà sense por. Una llar de foc cruixia espetegant uns troncs ignífugs que mai no es consumien. Davant del foc, un balancí es movia lentament endavant i endarrere però no hi havia ningú assegut. Potser alguna finestra oberta el feia balancejar, o potser la mateixa porta que l'Helena havia obert. S'hi assegué i restà una estona -que no sabria dir si fou llarga o curta- embadalida mirant els dibuixos que feien les flames en el seu hipnòtic cremar. En ells un tauró la perseguia volant a prop seu i estirant-li els cabells. Quan se n'adonà, el foc s'havia apagat però l'escalfor persistia.
De cop i volta, un sorollós terrabastall inflà les parets de la xemeneia igual com s'inflen les serps pitó quan es cruspeixen un ratolí o una vaca. Per la llar de foc apareixeren, una rere l'altra, unes potes de camell. Primer els unglots, després els genolls i el cos sencer i un cap somrient al final. L'Helena sacsejà el cap, desconcertada. Camells baixant per la xemeneia? Un, dos, tres,...camells. O dromedaris, que mai no havia sabut quin era l'un i quin n'era l'altre! L'Helena pensà que darrere dels camells caurien els Reis, però res. No va caure res més i aquells tres geperuts restaren quiets, remugant cadascú el seu bri de tabac oriental. Escopiren tots tres alhora damunt els troncs sense consumir i, movent rítmicament els culs, sortiren per la porta ballant la conga.
Amb el foc apagat, l'Helena començava a tenir fred als peus. Sortí al carrer i trobà una taverna oberta. No era un establiment per a nens però enlloc més no s'hi veia llum, en aquelles hores. Hi entrà empenyent els batents de la doble porta, com si fos al far-west, i fent dringar l'esquellot que, sobre el llindar, avisava els amos que tenien algun nou client. Darrere el taulell, un ren amb una sola banya li agafà la comanda:
-Llet amb cacau, si us plau.
-Ller Amb Cacau!! Cridà el ren a travès d'una finestreta, petita, que tenia darrere seu.
Mentre li portaven la beguda, l'Helena es fregava les mans per fer-se passar el fred. Al fons de la barra quatre vells discutien enèrgicament però sense cridar. Els seus gests semblaven amenaçadors però les seves paraules eren a penes un remor xiuxiuejat. La nena s'hi atançà dissimuladament. Els tres homes més vells semblaven dir a l'altre -pel que va poder entendre l'Helena- que algú havia deixat anar els seus camells, els quals havien deixat ben lligats a fora de la taverna, davant dels abeuradors que hi havia disposats per a les bèsties. L'altre els responia que, malgrat que temps enrere havien estat rivals, ell no ho havia fet. Ja feia molts anys que s'havia establert al poble i llogat aquell establiment i ja no voltava per tot arreu aplegant joguines, roba, caramels i altres articles durant tot l'any per després repartir-los als nens del món en una sola nit d'intensa feina. A mès, els rens voladors que el duien ací i allà a través del cel en aquella nit suposadament màgica se li havien anat morint, coses de l'edat, i l'únic que li quedava només tenia una banya, resultat d'un accident amb el trineu un any que anaven tard i van xocar amb la cresta d'un volcà - el Popocatepetl creia recordar-. Després d'una llarga estona de xerrameca en veu baixa i malgrat no estar-ne del tot convençuts, els tres homes abandonaren la tasca capcots. L'Helena no digué res, tret d'una tímida salutació de bona nit.
- Aquí té, senyoreta, el seu cacau...
- Oh, gràcies, senyor ren...!
- Em dic Llamp...
- Gràcies, senyor Llamp... Jo em dic Helena... Amb hac...
- Bonic nom, Helena... Amb hac..!!
- Qui eren, aquests tres...?
- Shhhtt...! No els has reconegut? De debò? Eren els Reis d'Orient, que han perdut els camells.
- Eren ells, segur? Doncs no són com els que surten dibuixats en els sobres de les cartes que els enviem! És el primer cop que els veig, així, de veritat. Com que sempre dormo quan passen per casa! -No esmentà que ella els havia vist, els camells-. Així... Aquest any no vindran?
- Si, noia. Sí que vindran. Però si no troben els camells potser no tindran temps de passar per totes les cases. Tu saps qui sóc, jo?
-Nnno...- murmurà l'Helena.
- Sóc l'últim ren del Pare Noel. Els altres ja són tots morts.
- Em pensava que mai no moríeu, els símbols del Nadal. Així, doncs, aquell altre home es... El Pare Noel?
- I tant!! Es va afaitar la barba quan vàrem agafar la taverna. Per no espantar la clientela. I per cobrar les consumicions. Que, amb l'excusa de que era qui era ningú no volia pagar. Deien que els ho havíem de regalar, que era la nostra feina i que per això érem màgics, nosaltres. Que no necessitàvem diners, nosaltres. I ara...! Com si no haguéssim de pagar les factures i el lloguer de la taverna...
- Doncs jo no tinc diners... Sóc una nena...
- No hi fa res. A tu puc convidar-te. Ets l'Escollida.
- Escollida? Per què?
- Tu has de fer reviure el Nadal.
- Jo? Pobre de mi! I què se suposa que haig de fer?
- No ho sé, jo, això!! Però sabràs com aconseguir-ho. Segur.
- Bé... Me n'he d'anar. Els pares em deuen estar esperant!!
- Que tinguis sort, Helena... Amb hac... Ens tornarem a veure... Aviat.!
- L'Helena sortí al fred del carrer pensant en les paraules del ren Llamp, tota confusa. La nevada era ara molt més intensa i sentia els peus congelats. Es trobà de sobte enmig d'un bosc. Tots els arbres estaven pelats, no tenien branques. En un clar d'aquell bosc tan espès hi creixia un tronc molt més gran que tots els altres, sense branques també. A mesura que l'Helena s'hi acostava, una gran boca de llavis vermells agafava forma en aquell tronc, dibuixant-s'hi a l'alcada dels ulls de la noia. Quan ja hi era a tocar, la boca li parlà:
- Hola, Helena....amb hac...
- Ho, hola...-respongué obrint uns ulls com taronges- Ara parleu, els arbres?
- Sempre hem parlat, bonica. Però els homes gairebé mai no ens heu escoltat.
- i tu, qui ets?
- No ho saps? Sóc el Pare Tió. Tots els tions que estomaqueu per Nadal són fills meus. Potser no te n'has adonat però et trobes, ara mateix, al Gran Bosc del Pare Tió, el meu bosc. No trobaràs aquí cap arbre que tingui branques, ni fulles... Només troncs, tions, com us agrada dir cada Nadal. Però ara ja no ens pegareu mai més. I tu seràs la víctima del sacrifici que oferirem al Déu del Bosc en agraïment per la seva protecció.
L'Helena arrencà a córrer, terroritzada. El Pare Tió la perseguia pocs metres darrere seu. Corrien i corrien, tots dos. I tots els altres tions darrere seu. De cop i volta, l'Helena s'aturà . Se li havia acabat el bosc, se li havia acabat la terra, un precipici del qual no en podia veure el fons s'obria davant els seus peus... No savia què fer... Els tions eren molt a prop... Davant d'ella, l'abisme... Tancà els ulls i pensà en els pares... Sense dubtar-ho, saltà....
- Helena, Helena....!
Unes mans grosses l'agafaven per les espatlles, sacsejant-la. Era el pare. La mare els mirava des de la porta de l'habitació.
-Helena, què téns? Desperta..! Mira: portem el tió!
L'Helena obrí a poc a poc els ulls. S'incorporà damunt del llit. Al seu costat, els tres camells del pessebre semblava que dormien. S'assegué al llit pel cantó esquerre, com sempre. Recordà que la Sílvia, la seva companya d'escola, li havia regalat un ren de Pare Noel per afegir-lo al pessebre. Un ren al pessebre? S'aixecà i trepitjà alguna cosa. Sentí una punxada al peu dret.
Ajupint-se prengué aquella cosa. El ren...! Una banya se li havia trencat en trepitjar-lo, fent-li un filet de sang al peu. Donà la volta a la figureta entre les mans. Encuriosida llegí el hi havia escrit a la base:
"Hola,Helena... amb hac. BON NADAL."
-Llamp-
Comentaris (1)19-11-2014 07:51:45ELS MEUS RELATS

L'AROMA DELS NOSTRES COSSOS

L'AROMA DELS NOSTRES COSSOS
Dormiré el somni eixut, sense cap color. Els meus roncs, plens d'esperança, pixaran baves complaents mullant la funda nova del coixí vell. El rostre, transmutat en una rialla muda d'àngel que no ha trencat plats ni matat mosques, convidarà els teus pinzells a barrejar tots els verds de la nit. Rebràs, enigmàtica, tot el sabor del cel desprenent estels de quars, cometes de rastres indesxifrables. I t'arraparàs a mi, sencera, despertant el desig de les hores noves, per dur-me enllà de l'albada. Com riu que creix indomable, negaràs el meus racons més llunyans cobrint-me amb els pits les ànsies, omplint-me la boca de mots inaudibles. Navegaré avall, per la canal de les sines rodones fins a trobar-te l'abisme d'un melic sense borrissol, sense vores, sense fons.
L'aroma.
L'olor.
L'embriaguesa total.
Tancaré fort els ulls per a abastar-te, per a assaborir la espessa flaire que puja, obrint-se pas, indeturable, a través dels rínxols humits del teu pastisset esponjós, espasmòdic clot entre llavis xucladors repixant espessos fluids inexcusables. Ara, amb els polzes, t'obriré del tot i et resseguiré amb llengua vibràtil, amunt i avall, i faré tentines amb el cap de caragol que m'espera, eixerit, traient les banyes al sol. Et faré, amb l'índex humitejat de saliva, massatges en "es forat des cul", que diuen els balears. I prendré d'un glop l'oliós beuratge que desprens quan ja no podem tirar enrere, quan ja tot se sap, quan ja tot s'espera, quan ja tot s'estreny, quan tot es desitja. I et penetraré amb un dit, primer. Després, amb dos. I endins i enfora jugaré a fer-te bullir. I t'hi xiuxiuejaré entre esbufecs:
- Quant de temps t'he trobat a faltar... Cony, estàs de conya... Millor que abans, millor que mai, més sucós, més saborós, més embogidor...més...
Em posaré entre les teves cuixés i lliscaré el meu ventre fregant el teu. Amb els llavis plens de tu et deixaré assaborir el teu gust, encara presoner entre les meves dents i a la punta de la llengua. I sabràs perquè embogeixo... Però no et permetré, avui, jugar amb la fera dins de la boca. No hi som, no hi sóc, a temps. Que ja sento inflada la mescla, que ja tinc la metxa encesa i aviat degotarà. Així que et penetro d'un cop mentre et busco la gola amb la llengua i t'estrenyo les galtes amb les dues mans. Batego amunt i avall bombejant a cara o creu mentre crides el meu nom i el nom de déu. M'abraces l'esquena amb les cames, clavant-me les ungles sense pintar, esgarrinxant-me la pell i esqueixos de carn i em dius que no em pari, que encara no, que una mica més...
M'aturo. I amb el sexe com un coll d'ànec, et giro a quatre grapes de cara el sant crist de l'àvia que encara penja damunt del capçal. Somric i saludo. Sembla que m'ha picat l'ullet. Ara tu crides:
- Què fots, ara!! Vinga no em deixis així!
Agafo de nou embranzida mentre tenalles amb la mà per sota les cuixes el braç de gitano endurit. I te'l fiques endintre sense recança, fins el fons, fins que el ouets de perdiu fan topall amb les natges roges ofertes al vent. Culeges esbojarrada, llençant udols i gemecs i el sant crist es tapa les orelles i tanca els ulls una mica. Esbufego més fort encara i entre empentes i gemecs i crits i reculades, avant, enrere, avant, enrere, vesso l'ànima dins teu i entre llàgrimes de plaer somiques eixarrancada i segueixo entrant i sortint, sentint les teves vores, cada cop més endins, cada cop més suau, cada cop més flonjo... A poc a poc reduïnt el ritme, desinflant la mànega, escorrent tot el vesc mentre obres i tanques la remullada trumfa, estrenys i afluixes i em xucles les darreres gotes...
Mentre et gires, m'estenc al teu costat, miro el sostre i et miro a tu. Miro els teus ulls brillants com maragdes acabades de trobar, reflexos de felicitat en les pupil.les. T'agafo un ble dels cabells molls i els beso, et beso els ulls i et beso les galtes abans de besar-te, suau, els llavis. Jaiem l'un en l'altre, respirant junts el color del plaer, menjant-nos l'aroma dels nostres cossos desfent-se com retrats d'imatges captives fonent-se en tots els colors....
Comentaris (1)19-10-2014 06:38:16ELS MEUS RELATS

MATÍ DE SANT JOAN

MATÍ DE SANT JOAN

Tornàvem de matinada, sols, pel camí dels espigons. Les pedreres ens ferien els peus. Relliscàvem perillosament cap el mar, ens abraçavem... I la nit se'ns fonia entre les cuixes. Rodolant avall pel terraplè, arrebossats d'arena grisa, dos en un, collíem amb els llavis les onades. La marea s'enretirava mandrosa fent-nos lloc per a ajaçar-nos, captius l'un de l'altre. La son i la pau, l'amor potser, en acotxaven. Quan el sol ens trobava estesos en la humida platja ens llepava les pells, suau primer, sense pietat si veia que no ens aixecàvem. L'aire, fred encara de juny terminal, ens punxava l'esquena i el cul i el sol ixent ens llepava la pell fins despertar-nos. De nou ens besàvem, de nou ens teníem...

Després, a poc a poc, l'abraçada esdevingué tènue. Encara regalimant, ens diguérem paraules de llana, d'aquelles que només es diuen el primer dia, que lentament es van suposant fins que desapareixen en el cabàs del temps.

L'aigua, tan freda i salada, ens esquitxava les dents. Alçant-nos, ens espolsàrem les gotes de sorra. De les mans, pujàrem rient el marge. Encara no vèiem la roba. En arribar al capdamunt, la groga lluminositat del sol ens tancava els ulls. Posàvem les mans fent visera, ens miràvem i réiem, amb els ulls clucs i la cara bruta. I pensàvem si el món seguiria sent igual que els altres dies, si els homes i les dones descobririen en veure'ns que ja no érem iguals, que aquells dos nens que ahir tiraven piules vora el foc ja no eren tan nens, ja no tenien piules, ja savien que el més gran petard només era d'ells i no feia soroll que la gent pogués escoltar... Que l'únic so que produïa només era seu. Soroll de gemecs, udols i sospirs plens de suor sense sal, de besos guardats des de temps, de moviments guerxos encara, de ritme descompassat...

I una cançó que no es podien treure del cap:



"No em miris així
Que ja no sóc
Aquell
Que no et veia.
Ara sé que em
Perseguies
Vora les pedres
Rodones
Fent-me ballar
Amb els peus nus."
Comentaris (2)31-08-2014 16:56:39ELS MEUS RELATS

TRES SEGONS

TRES SEGONS

Àpali..!!!

La victòria no se'ns podia escapar. La vèiem a tocar. Era el darrer minut de la pròrroga i l'èxtasi s'acostava. Guanyaríem perquè érem més bones que aquella colla d'egòlatres de posat estrambòtic i pupil.les dislèxiques.

De cop i volta la jugadora més esquelètica d'aquella colla d'esplèndides noies de mimètiques formes idèntiques recollí la bimba esfèrica i corregué amenaçadorament i ràpida vers la porteria de l'Àngela, la nostra portera suplent ja que la Càndida, la titular, havía hagut de marxar amb els seus pares a fer la verema, com tots els anys.

Restaven tres segons perquè s'acabés el temps. L'Àngela s'arromangà les mànigues, clavà els peus a terra i flexionà les ròtules fixant l'esguard amb aquella mena d'intrèpida calma que la feia mantenir-se tranquila en les situacions més difícils. Amb gèlida mirada cercava els ulls d'aquella pèrfida rival que gosava encarar-la i s'acostava veloçment. L'observà agafar la pilota amb les dues mans i, abans de trepitjar la ratlla, aixecar-se fantàsticament prenent-la amb la mà esquerra; la veié volar damunt la línia tirant enrere el braç...

L'Àngela movia els braços amunt i avall frenèticament i descompassadament, com fan els espantaocells els dies de forta ventada, per mirar de despistar l'oponent. Però no es movia encara. Segurament volia aguantar fins l'últim moment. Quan va decidir fer-ho sentí un fort espetec en el seu genoll dret i abans d'adonar-se'n ja era per terra recargolant-se de dolor...

Però la noia de l'equip rival ja no era a temps de deturar el seu vol. Tampoc no ho hauria fet pas. Estàven acostumades a guanyar. Ho havien fet sempre, des de primària. Amb la secundària les forces s'havien igualat moltíssim però encara no havíem aconseguit mai de guanyar-les i ara que érem a punt de fer-ho totes les nostres il.lusions s'esvaien cruelment. Eren nou anys. Sis de primària i tres de secundària. Sempre jugant les finals i sempre perdent. I ara que ho teníem, en el desè any...

A la banqueta, vaig tancar els ulls, me'ls vaig tapar amb les dues mans, vaig comptar mentalment, tres...dos....un...

Silenci...

Un...dos...tres....

La botzina ressonà eixordadorament... Mentre jo restava asseguda, les meves companyes s'aixacaren totes alhora en una mateixa revolada. Xisclaven i reien i corrien cap a l'Àngela que, estesa al terra, plorava de dolor... Totes s'abraçaven i jo allà, asseguda al banc de fusta dels perdedors, com una pànfila...!

La nostra rival, que es deia Antònia, restava també al parquet, plorant de ràbia i de frustració i maleïnt la hipnòtica libèl.ula que s'havia creuat davant els seus ulls en el moment de fer el darrer llançament...

La pilota rodolava mànsament per la línia de fons abans de sortir fora, a dos centímetres del gol de l'empat..

Comentaris (2)31-08-2014 16:55:25ELS MEUS RELATS

SAPS, AMOR?

SAPS, AMOR?

Saps, amor, que aquesta anarquia teva, de lúbrics moviments i ossos desmanegats, em té ara la mirada guerxa i el cervell venut...?

Saps, amor, que quan romans immòbil eixarrancada del tot, em fas ballar sota teu mentre amb les galtones m'enganxes els llavis i em pessigues el coll anorreant-me els pulmons?

Saps, amor, que em dessagno gota a gota de pensar que l'horitzó se't menjarà crua un dia? Que restaré passant gana, fent dels teus pits salivera sempre més? Que no et menjaré més l'entrecuix daurat quan regalimi? Que et miraré d'esquitllada quan marxis i deixis la porta tancada...?

Sóc conscient que això esdevindrà. Fins i tot en sóc conscient avui, que encara no sé qui ets. Que encara no sé com balles. Avui, que encara els teus cabells no m'han fet pessigolles al nas ni els teus pits han fregat els meus en silenci, cavalcant al trot... Avui, que no et vull somni, ni màgia, ni desig...avui, que et vull real, corpòrea, ennuegant-me de veres...

Ho sé. I tot i així, l'esperança em remou les tripes i et busco cada segon en el no-res.

Un dia tindrè la mostra salvatge d'un dels teus àtoms més encisadors i el plantaré fons en un test i el regarè dia rere dia amb llàgrimes de sucre. L'adobaré amb vi d'enyorança fins que en tregui flors de vellut. Llavors, quan n'arribi l'hora, l'arrencaré tot i arrels i me'l posaré al llit pensant que ets tu. I et veuré aclucar els ulls en còmplice somrís. Abraçar-me i esfondrar-me dins teu en laberints de lumínics espetecs. I callarem. I sentirem respirar el silenci dins les nostres boques juganeres. I tots els batecs seran dobles en la immensitat dels llençols caiguts, dels peus entrellaçats i la buida transpiració dels minuts...

I quan desperti m'adonaré de la mentida del teu cos emmig del riu. De l'estèril imaginació de les meves nits, desvetllant-me entre confusos episodis d'èxtasi mental, de frenesí solidari amb els teus vaivens imaginats...

Intot acabarà, malgrat els comuns desitjos, en un buit espès de quitrà fumejant, com un cafè que es refreda entre silencis de lluna nova, en un gener eternament fred, eternament fosc. Els passos esgrogueïts damunt la neu amuntegada pels carrers sense netejar recolliran les empremtes dels amants, fugitius absurds de calces encara molles. Els rumors bombaran les parets sempre blanques, sempre verges. Les bótes a les mans, fugiràs saltant damunt la pressa que et perseguirà sense pausa. La multitud, enfurismada pel desgavell dels teus mitocòndris, t'esperarà a l'entrada de l'estació per no deixar-te fugir. Carregant-te damunt meu, ens n'allunyarem...

En el desert del comiat, un últim i fred petó ens glaçarà les llàgrimes. I mai més ningú no ens serà igual...

FI

Comentaris (1)31-08-2014 16:53:35ELS MEUS RELATS

I SI FOS VERITAT?

I SI FOS VERITAT?

I si fos veritat que els núvols de sorra duen en cada granet una esperança que algú hi va desar i que quan un d'ells se'ns fica als ulls s'acompleix el desig que porta dins?

I s'hi ho fos que la tempesta els escampés aquí i allà i a cada un de nosaltres ens donés els somnis d'un altre i que quan trobéssim qui té el nostre, si coincideix que tenim el seu, l'amor arreplegués tots dos anhels per fer-ne desig?

I si de cada granet en sortís una espurna de color de gerd i ens enganxés en una disbauxa que no s'acabès sense el verd dels teus ulls, sense el roig de la teva carn acollint-me?

Si cada desig omplís amb el teu nom un full en blanc.. Si cada gota de tinta destil.lés l'essència dels teus llavis dibuixant-me, resseguint-me plec a plec, revolt a revolt, fins agafar-me les mans i dur-les fins la cova més amagada, més volguda, més desitjada. La meva cova, el meu secret per esbrinar, per descobrir, per endinsar-m'hi a poc a poc entre xiuxiuejos, mirant-te els ulls, i somiar.

Somiar que somies el meu somni.

I fets els dos un de sol, espigolar els nostres granets d'arena i obrir-los com delicats ous de tortuga, colpejant-los lleument amb les ungles; trobar-hi sengles papers plegats en setze doblecs cadascun i anar-los desplegant a poc a poc, jo el teu i tu el meu, i veure'n les lletres una a una i que el teu nom en les meves pupil.les no fos més que el reflex del meu en els teus ulls. I els llancéssim enlaire i en caure se soldessin cara a cara i restessin per sempre junts en la immensitat del desert, el teu nom i el meu, capicolats en un etern seixanta-nou de tinta xina...

I si fos veritat, amor, que quan arriba la calma desitgem sempre que la tempesta ens torni a embogir, ens torni a posar els ulls en blanc esperant, de nou, la sorra...?

Comentaris (2)31-08-2014 16:50:59ELS MEUS RELATS

LA VIDA GOLAFRE

La vida se'ns menja, golafre, en cada pas endavant, en cada pas enrere; en cada persona que ens presenta i en cadascuna de les que se'n van, de les que se'ns endú. I és quan ja no ens caben més records que comencem a recordar els més vells. Quan d'una revolada tornem a ser joves, a fer-nos petits altre cop. Ara per sempre.


És llavors quan ens comencem a fondre en negre, a través d'un núvol flonjo que prova d'envoltar-nos, a poc a poc, amb traidoria i sense avís, el dia que tornem a entrar a casa pensant que ens hem oblidat les claus i veiem que les duem a les mans, que fins i tot les havíem fet servir per tancar la porta en sortir, minuts abans, i tornar a entrar per a trobar-les, fa un moment. "Cabòries", pensem aleshores. Tenim tantes coses al cap!
I passa el temps. I no ens n'adonem ni tornem a pensar-hi. Fins que un dia sortim de casa, agafem l'ascensor, baixem, obrim la porta del carrer, sortim i, "ostres, el gas!". I tornem a obrir la porta del carrer,ntornem a entrar, correm fins a l'ascensor amb l'ànsia als peus i en aquell moment el veiem tancar-se sense haver-hi arribat. Com no podia ser d'una altra manera, algú l'ha cridat des de l'àtic... Tremolem d'angoixa llavors i maleïm la mala sort. Quan finalment arriba l'ascensor ens hi entaforem amb presses desfermades. El trajecte es fa llarg i piquem de peus, nerviosos. Arrivem al quart, no sabem on tenim les claus, ah sí a la butxaca, calla, no, a l'altra, aix no, a la cartera. Obrim, ens esllavissem fins a la cuina i comprovem, alleujats, que el gas està apagat i amb la clau de pas tancada. Amb tot això hem perdut deu minuts...Ara perdrem el bus, no arribarem a temps d'agafar el tren, haurem d'agafar el següent mitja hora després, arribarem tard a la feina, el cap ens esbroncarà, si això es repeteix em faran fora, no tindré feina, hauré de deixar el pis, moriré al carrer...

Continuem passant els dies, mesos tal vegada, i la rutina s'esdevé sense més ensurts. De tant en tant pensem en aquelles llacunes que tant ens havien preocupat i ja no els donem importància.

De vegades penso que portem de fàbrica, empeltada en el crani (uns en el frontal, altres en un parietal o fins i tot en l'occipital), a manera dels xips que duen, o han de dur, els animals de companyia, una microxeringa, que ens va inoculant a poc a poc petites dosis del virus de l'oblit. Que amb cada mal de cap, físic o mental, que patim s'activen una sèrie de mecanismes que prémen una mica més endins l'èmbol d'aquesta xeringa, injectant petites quantitats d'aquests microorganismes amb cada problema, ansietat, por, trasbals, etc.
Arriba el dia en que de debò t'has deixat el gas obert, o l'aigua, o fins i tot els fogons...sort que eres a casa i la cosa no ha passat d'una olla cremada. Te n'has adonat per l'olor de socarrim però imagines què hauria pogut passar si haguéssis sortit... No vols anar al metge. Penses que això que et passa és de gent gran i tu et sents massa jove per ser vell. Et fa vergonya explicar-ho.

Però el núvol es va fent dia a dia més espès i més fosc. Tens amics dels quals sovint oblides els noms. Fins i tot no recordes els noms d'alguns familiars, llunyans o no tant. Gent que t'envolta et gira la cara i els veus dur l'index a la templa, "se li'n va l'olla", els sents remugar alguna vegada...

Ahir et va caure la forquilla mentre dinaves i no vas saber agafar-la. Et mirava i et veia prendre-la de manera diferent a com t'he vist fer-ho tots aquests anys. Ja no l'agafes com si fos un llapis. Ara ho fas de la mateixa manera com agafaves, anys enrere, l'espolsador de les catifes, dels matalassos. ( Ara m'ha vingut al cap l'expressió que feies servir per a renyar-nos quan cometiem alguna malifeta: "Vine aquí que t'espolsaré" o "Veniu ara mateix si no voleu que us estovi"). Crec que ja sempré més agafaràs així els coberts, com tement que et tornin a caure, com sense voler deixar-los anar mai més, no fos que la propera vegada no els sàpigues mantenir entre els dits tremolosos. Sé que tens por. Que no vols pensar que un dia potser t'haurem de péixer.

Sé que tard o d'hora, si arribo a fer-me vell, no podré controlar els esfínters i ho embrutaré tot; que tal vegada no em respondran els membres i no sabré caminar; que em serà impossible menjar i beure sol... Sé també que no voldré ser una càrrega per a ningú...

Sé que el meu cos rovellat romandrà estès en un llit i no em tornaré a aixecar, tampoc, pels meus mitjans. Sé que el meu pensament ja serà lluny. Que em parlaràs als ulls apagats, sense les nines lluents que coneixies. Sé també, per fi, que se'm perdrà la mirada més enllà dels teus mots i no em caldrà res més que esperar passar la boira i fondre-m'hi gota a gota...
Comentaris (1)09-11-2013 15:47:13ELS MEUS RELATS

LLEUGERESA

Pessigolles. Va començar a sentir pessigolles, lleugeres, gairebé imperceptibles, a l'alçada del turmell. I se n'alegrà...tenia tacte.

[...] Amplia l'article >

Comentaris (2)25-08-2013 10:29:40ELS MEUS RELATS

MISSATGES PERDUTS

COM ES PERDEN ELS MISSATGES

" El límit de la intel.ligència és la felicitat. El límit de la unitat és 1. L'infinit mai no s'acaba. El missatge canvia pel camí i es perd en arenes movedisses per sortir-ne arrebossat, nou, diferent..I el que llegeixis no serà el que vaig escriure quan t'imaginava." . @tinocasoliva a twitter 24/06/2013

Diuen els aborígens d'aquella part de la selva que, en les arenes movedisses, hi viuen uns peixets minúsculs que mengen lletres. Per això, quan els missatges s'hi perden, els peixets surten de sota les pedres que es troben als fons de les tolles i els devoren amb una voracitat més gran, fins i tot, que la de les piranyes, de les quals en són cosins germans.
Mil.lèssimes de segons més tard, ja els han paït i entren en un mena de sopor tan destructiu que el noranta per cent dels peixets es moren. Són els que no han pogut suportar la duresa dels missatges que l'ordre de les lletres han format en empassar-les. Els que ténen estómacs poc preparats o ja malaltissos de "per se". Els que estan acostumats a digerir tan sols missatges fàcilment intel.ligibles i que diuen sempre el que ells volen escoltar. Per això, per poc que una lletra canvïi el seu lloc per una altra, ells són incapaços d'adonar-se'n i, en ser tan voraços, se les mengen de totes maneres, produïnt-se involuntàriament una mort tan prematura. Aquestes lletres resten per sempre més dins els seus petits estómacs i mai més ningú no les torna a veure. Missatges perduts que són els que s'envien a deshora, els que no troben destinatari, els massa entortolligats i confusos, els repetits, etc...
Del deu per cent que sobreviu a aquestes pesades deigestions, un noranta per cent, més o menys, també paeixen les lletres però degut a diferents motius quan les excreten no ho fan en el mateix ordre en que les van menjar..
Els zoòlegs i investigadors especialitzats en peixos tropicals n'han pogut establir, fins ara, diverses causes.
Les més importants pel nombre de cassos són les següents:
- Hi ha peixets anorèctics que fan veure que es mengen els missatges sencers però, amagats en la multitud, nomès empassen unes poques lletres. Cosa per la qual els missatges surten retallats i mutilats. Exemples en són molts dels titulars dels diaris a internet.També, en menor escala, les xafarderies de carrer, mercat, perruquerįa, etc...
-Peixets bulímics que degluteixen voraçment i compulsivament totes les lletres que els arriben i seguidament les vomiten violentament. Exemples en són tots aquells que no contrasten les informacions que els arriben i les deixen anar sense moltes vegades ni saber què estan dient, tan sols escampant brutície i brossa arreu. També aquí ténen cabuda les xafarderies de barri, mercat, etc...però, a més, s'hi afegeixen les difoses per internet i xarxes socials a més de les emeses en els informatius que expliquen les caes segons el patró que els paga...
-La SPAM (salmonel.losi dels peixets d'arenes movedisses) provoca una gran evacuació líquida que ho empastifa tot i confón figues amb patates i aquestes amb petxines de sorra. És la més perillosa de les malalties d'aquests peixets: de la barreja d'informació que els entra als budells en surt un aiguabarreig inintel.ligible per als humans que els poden llegir o escoltar. Exemples més populars en són la majoria de polítics que usen eufemismes i canvien els significats de les paraules segons els convé i com menys els entenguin les persones que els han de votar molt millor per a ells. Convé anar molt en compte amb aquesta malaltia ja que, per a molts, és mortal. Sobretot per a malalts en llistes d'espera, afectats per les hipoteques abusives, mileuristes i aturats de llarga durada...
Tan sols un esquifit ú per cent dels minúsculs peixets paeixen i excreten les lletres en el mateix ordre en que fóren escrites. En són afortunades les persones que els poden recuperar que, normalment i sense que se sàpiga ben bé per què, acostumen a ser les que en aquells indrets es consideren les més intel.ligents, les mès sàvies... I tothom els respecta i els segueix i segueixen els seus consells. Són els únics que han pogut entendre els missatges tal com van ser emesos, sense dobles, ni triples ni múltiples interpretacions. I ténen, també, la capacitat de transmetre'ls com són, nus de superflus ornaments. Són periodistes, polítics, metges, poetes, actors, operaris, paletes, comercials...etc, tan dones com homes, honrades que, malgrat tot, formen una majoria de la gent i els quals cada dia són més forts perquè cada dia que passa estan més units en l'objectiu comú de tenir un país lliure i sobirà que decideixi per ell mateix quin és el camí que vol seguir... O no!!
Comentaris (0)12-08-2013 20:25:28ELS MEUS RELATS

AMOR FUGISSER

AMOR FUGISSER
Novament se sentí dormir...no era capaç de mantenir-se plenament conscient més enllà d'uns pocs minuts. Li vingué al cap el Simba, el gat que havia deixat a casa. La seva filla el cuidaria. Pensà sense voler en el famós gat de l'experiment, aquell que no es podia saber mai si era viu o mort sense obrir la caixa... Podia ser viu. També mort. O totes dues coses alhora o cap d'elles...Es feia sempre un embolic quan hi pensava.
............................................
Ella n'hi havia parlat en una d'aquelles tardes plujoses en les quals es tenien l'un a l'altre, es feien l'amor amb lentíssima passió bressolada per la pluja que, fora els vidres de la finestra, queia mansament, contínuament. Plovia i s'estimaven i s'estimaven més i més fort com més i més salvatgement plovia. Ella li deia que el gat sempre seria viu mentre algú ho cregués i contestava ell -" com el nostre amor, mentre tots dos hi creguem serà viu. Encara que de fora ningú no ho vegi, ningú no ho sàpiga,.. Viurà mentre el visquem, l'amanyaguem, el bressolem, el reguem, el cuidem..." "Ahahahah!!" Reia ella. "No cal creure en el nostre amor. El que ens cal és viure'l, sentir-lo, estimar-nos sempre. No com el primer dia, perquè aleshores no ens coneixiem, sino com avui que encara ens n'apassionem". I jo restava bocabadat, hipnotitzat...No savia ben bé que em volia dir però sí sentia el seu amor en el seu riure, en els seus mots plens de tendresa i de passió.. En el seu amanyegar-me i embolcallar-me de desig; en les seves abraçades i la manera com jugava amb el meu cos, amb dolça i llaminera golafreria.
No en tenia mai prou i m'agradava que fos així. Jugava i jugava...Em passava, suaus, els dits per l'esquena, recorrent-me tota la columna amb una desesperant lentitud. Després em girava i, amb llavis tendres però ferms alhora, em recorria de dalt a baix...i de baix a dalt..sense aturar-se...des del front fins els dits dels peus...i tornava a pujar....passant vora el meu sexe sense tocar-lo encara. I jo em sentia morir en cada bes, en cada carícia... Finalment, la golafreria s'imposava i llavors, ja sí, anava directa i sense vergonya i agafava amb fermesa aquella dolça llaminadura i l'engolia amb afany i, també, amb delicadesa, fruint-la...gaudint-ne cada xarrup però sempre amb compte de no fer-la petar abans d'hora... Quan sentia que aviat jo ja no podria mès, reposava i s'estirava al meu costat i em deia, delerosa: "Et toca..."
Llavors actuava per a ella com si em fés mandra. Lentament i pesadament em girava en el llit fins quedar ulls contra ulls i els hi mirava com per a emmirallar-m'hi i onades de bogeria onírica m'envaïen el cervell. Li agafava un rínxol rebel d'aquells cabells que tan m'agradaven quan es despentinava de deixadesa. Li recorria amb l'altra mà les pigues que li decoraven els pits i el ventre. En tenia, i encara li deu tenir, una al costat del mugró dret, com si en fos un petit fill... M'agradava molt xuclar-los, mare i fill, es posaven drets com banyes de caragol en dia de pluja i de vegades s'endurien tant que feien venir ganes de mossegar-los fort. Jo ja li coneixia fins a quin punt podia fer-los durs sense fer mal i fins a on podia mossegar...
A poc a poc resseguia el camí que les pigues em senyalaven...estaven posades com fet expressament, com deixades allà perquè no em perdés cada vegada que hi tornava, com les molles de pa o les pedretes que es deixen en els contes per trobar el corriol de tornada...
Quan arribava allà on el bosc s'espessia feia una petita volta per deixar-lo enrere i baixava cuixes avall aturant-me en cada centímetre d'aquella pell tan suau, retrocedint una mica de tant en tant per agafar enbranzida de nou i continuar avall. Els bessons eren molsosos i es podien mossegar, atrapant-ne petites porcions entre les dents. Però el que la tornava boja i la feia cridar de debò eren els dit dels peus. Els besava un a un, xuclant-los suaument primer, delerosament després...I xisclava fins a plorar de plaer.
Quan els deixava estar em trobava de genolls de cara a ella i, amb aquells peuets com de nina de procellana, m'abraçava el penis i m'hi feia un massatge apocalíptic. Amb el temps havia après a fer anar els peus com si fossin mans, era una autèntica meravella...
Després recuperava la meva posició damunt del seu cos i començava a pujar alentint tot el que podia aquella ascensió. Allò era una lluita entre voler fer durar eternament l'arribada de l'èxtasi final i la concentració necessària per a aconseguir que l'explosió no arribés abans d'hora...
Mentrestant, ella s'estremia amb cada petó, amb cada tros de pell que estirava amb els meus llavis camí del centre del món. Quan hi arribava buscava amb el nas el botonet que activava l'últim reducte d'immens plaer que quedava per engegar. I aquella olor em duia directament a l'infern. Aquell bosquet melós deixava anar l'olor, el perfum, l'essència de la seva ànima...I n'assaboria els nèctars que tan generosament se m'hi oferien. De vegades ho amaniem amb cava o whisky però res com el sabor salvatge i embriac del suc de dona natural.
Ara sí. Havia arribat l'hora. Amb un entretallat "vine", m'atrau cap a ella i em besa amb desesperació mentre em diu "entra!" I el seu desig es per a mi l'ordre més esperada. Amb la meva, li busco l'esmunyedissa llengua mentre entro en ella d'una sola empenta. És tan fàcil quan ja el camí és conegut i està tan ben lubrificat...Ohhh!! Diem els dos alhora i ens comencem a moure ajustant en cada vaivé els nostres ritmes fins a fer-ne un de sol. Cada sospir, cada gemec, cada alenada d'aire ens apropa més al zènit de la felicitat....Finalment, vinclant els cossos l'un contra l'altre en un darrer crit, em vesso dins d'ella que em rep l'oli de la vida amb un xiscle eixordador mentre vaig fent els últims batecs que em buiden del tot.
Encara abraçats, ens besem. Sense alè. Inspirant fort amb el nas mentre ens omplim les boques de les últimes restes de satisfacció...
______________________________
Tot això va acabar de sobte. Després de mesos de trobades d'amagat, de sexe infinit, d'amor sense regles ni compromís...Amb una senzilla nota, com en les pel.lícules romàntiques: "Ho sento. No puc seguir. No podem acabar fent-nos mal. T'estimo".
Des d'aleshores romanc enllitat. Tenint amb penes i treballs instants de lucidesa. Dormo i dormo tant que ni tan sols sóc capaç de saber quan estic despert. I quan això succeeix només me'n recordo del gat i penso que, finalment, era mort!!!
Comentaris (1)11-08-2013 14:58:53ELS MEUS RELATS

MENTIDA DISFRESSADA

La Cinta s'avorria aquell diumenge corcat de fang de pluja. S'havia aixecat tard, cap el migdia. La casa se li feia ample sense ningú. L'Agustí l'havia visitada aquella nit. Com sempre, darrerament, en trobar-se fou tot empenta però de seguida va fer figa, l'edat no perdona. I no perdona ningú.
D'hora, se'n va anar, deixant-la buida. Sense esma per a res buscà el mòbil nou. L'encengué i el féu servir per primer cop... I va descobrir un món de colors per estrenar.
S'endinsà en una xarxa i s'hi passejà amb curiositat. Hi trobà molts polítics...Ho arreglaven tot en 140 caracters. Pensà: "caram, o tot és molt fàcil o els qui manen són molt burros!!".
Topava sovint amb qui explicava les seves desgràcies al vent. També amb qui responia les respostes que altres havien respost a les seves respostes...bucles infinits per no dir res. Estupidesa lúdica que no va enlloc.
La fascinaven els poetes, que encabien en poques paraules allò que deien que sentien i que volien compartir. Ni havia de tota mena: alguns eren realment bons i l'emocionaven; altres semblaven bons però no acabaven de dominar aspectes bàsics del llenguatge tot i que sovint també la feien tremolar de sentiment; molts, però, es feien passar per autors quan el que feien realment era copiar texts ja escrits per altres, famosos o no...
Va trobar també gent que discutien entre ells i sempre volien tenir la raó, persones que a la xarxa es transformaven i vomitaven odi sobre els qui no pensaven igual que ells; avatars que abocaven tots els seus gustos musicals o cinematogràfics; víctimes perpètues del món i dels altres, que no els entenien; oblidats que hi esbombaven les seves vides i els seus amors i desamors, etc...
Però els que més la posaven de mal humor eren els que es pensaven que la xarxa era seva. Els que sempre deien als altres, així en general, sense concretar ningú, com no havien de fer-la servir (aquí no es vé a lligar; aquí no es fa poesia; aquí no es pot dir tot; no sigueu paternalistes; no sigueu obtussos; no repetiu sempre el mateix, pesats;) però que només hi posaven crítiques als altres, generalitats òbvies i mala llet pels descosits, i sempre estaven enrabiats amb tothom i es creien víctimes del sistema i per sistema, per no dir genis oblidats i no reconeguts...
-Aghh! Ja n'estic farta!!,-es deia. I pensava -tinc un marit que no és marit, dues cases i cap meva, una feina que no ho sembla, dos fills de dos homes i un home amb quatre fills..que és aquell que no és marit...Necessito respirar, donar-me ales i sortir al carrer i xerrar amb algú, desconegut millor....!
Continuava amb el mòbil a la mà, esllavissant els dits pels penyassegats de la pantalla. De sobte, l'esguard se li va petrificar en una frase, un final de frase tan sols,"...mentida disfressada."
-Mentida disfressada, disfressada...es repetia un cop i un altre...mentida disfressada...i es va quedar adormida amb el telèfon als dits i en el pensament un únic ressò d'un tros d'una frase...mentida disfressada...ada...a.
Comentaris (0)11-08-2013 10:54:43ELS MEUS RELATS

BUS NOCTURN

BUS NOCTURN
De vegades estreno els dies abans que comencin. Dies que surto als carrers i encara no hi són. Dies que la nit no deixa arribar. Veig les finestres de les cases de la gent. Unes amb llum, les altres a les fosques.
Veig ànimes parant teranyines de solitud on s'hi enreden ànimes semblants. Veig ments prou assenyades posseïdes i confoses. Veig joves inhibir-se esbombant les seves carns, cridant una solitud que se les menja. Veig disfresses de cenefes impossibles en cossos transparents que he de remirar per trobar-los, de prims i trencadissos.
Veig dones i homes dormint l'últim instant i despertar sobtats, mirar per la finestra i tornar a dormir...no han arribat encara. Altres, passats de llarg, criden als xofers que s'aturin allà on són. Uns s'aturen, altres no.
Veig les restes de la nit d"ahir escampades en autobusos que circulen encara. En silenci. Com sense voler esquerdar la foscor. Com sense voler despertar els somnis dels veíns que encara dormen. Com sense voler molestar els amants enllaçats en secret.
Tot això veig a travès dels ulls clucs mentre et busco entre la foscor d'aquesta nit òrfena de petons, de la teva pell, de tu...
Arribo a la meva parada i penso si tornar enrere..
Comentaris (0)11-08-2013 10:42:14ELS MEUS RELATS