login
Inicia sessió

register
Registra't

BESTIESES A CONTRALLUM

MOLÍEM

MOLÍEM

Molíem, impurs,

grans de boira
que ens tancaven
els ulls en donar-nos.
Em feies miques el món
eixordant-me quan volaves
de vertígen damunt meu.
Comentaris (2)14-08-2013 21:42:05ELS MEUS POEMES

MISSATGES PERDUTS

COM ES PERDEN ELS MISSATGES

" El límit de la intel.ligència és la felicitat. El límit de la unitat és 1. L'infinit mai no s'acaba. El missatge canvia pel camí i es perd en arenes movedisses per sortir-ne arrebossat, nou, diferent..I el que llegeixis no serà el que vaig escriure quan t'imaginava." . @tinocasoliva a twitter 24/06/2013

Diuen els aborígens d'aquella part de la selva que, en les arenes movedisses, hi viuen uns peixets minúsculs que mengen lletres. Per això, quan els missatges s'hi perden, els peixets surten de sota les pedres que es troben als fons de les tolles i els devoren amb una voracitat més gran, fins i tot, que la de les piranyes, de les quals en són cosins germans.
Mil.lèssimes de segons més tard, ja els han paït i entren en un mena de sopor tan destructiu que el noranta per cent dels peixets es moren. Són els que no han pogut suportar la duresa dels missatges que l'ordre de les lletres han format en empassar-les. Els que ténen estómacs poc preparats o ja malaltissos de "per se". Els que estan acostumats a digerir tan sols missatges fàcilment intel.ligibles i que diuen sempre el que ells volen escoltar. Per això, per poc que una lletra canvïi el seu lloc per una altra, ells són incapaços d'adonar-se'n i, en ser tan voraços, se les mengen de totes maneres, produïnt-se involuntàriament una mort tan prematura. Aquestes lletres resten per sempre més dins els seus petits estómacs i mai més ningú no les torna a veure. Missatges perduts que són els que s'envien a deshora, els que no troben destinatari, els massa entortolligats i confusos, els repetits, etc...
Del deu per cent que sobreviu a aquestes pesades deigestions, un noranta per cent, més o menys, també paeixen les lletres però degut a diferents motius quan les excreten no ho fan en el mateix ordre en que les van menjar..
Els zoòlegs i investigadors especialitzats en peixos tropicals n'han pogut establir, fins ara, diverses causes.
Les més importants pel nombre de cassos són les següents:
- Hi ha peixets anorèctics que fan veure que es mengen els missatges sencers però, amagats en la multitud, nomès empassen unes poques lletres. Cosa per la qual els missatges surten retallats i mutilats. Exemples en són molts dels titulars dels diaris a internet.També, en menor escala, les xafarderies de carrer, mercat, perruquerįa, etc...
-Peixets bulímics que degluteixen voraçment i compulsivament totes les lletres que els arriben i seguidament les vomiten violentament. Exemples en són tots aquells que no contrasten les informacions que els arriben i les deixen anar sense moltes vegades ni saber què estan dient, tan sols escampant brutície i brossa arreu. També aquí ténen cabuda les xafarderies de barri, mercat, etc...però, a més, s'hi afegeixen les difoses per internet i xarxes socials a més de les emeses en els informatius que expliquen les caes segons el patró que els paga...
-La SPAM (salmonel.losi dels peixets d'arenes movedisses) provoca una gran evacuació líquida que ho empastifa tot i confón figues amb patates i aquestes amb petxines de sorra. És la més perillosa de les malalties d'aquests peixets: de la barreja d'informació que els entra als budells en surt un aiguabarreig inintel.ligible per als humans que els poden llegir o escoltar. Exemples més populars en són la majoria de polítics que usen eufemismes i canvien els significats de les paraules segons els convé i com menys els entenguin les persones que els han de votar molt millor per a ells. Convé anar molt en compte amb aquesta malaltia ja que, per a molts, és mortal. Sobretot per a malalts en llistes d'espera, afectats per les hipoteques abusives, mileuristes i aturats de llarga durada...
Tan sols un esquifit ú per cent dels minúsculs peixets paeixen i excreten les lletres en el mateix ordre en que fóren escrites. En són afortunades les persones que els poden recuperar que, normalment i sense que se sàpiga ben bé per què, acostumen a ser les que en aquells indrets es consideren les més intel.ligents, les mès sàvies... I tothom els respecta i els segueix i segueixen els seus consells. Són els únics que han pogut entendre els missatges tal com van ser emesos, sense dobles, ni triples ni múltiples interpretacions. I ténen, també, la capacitat de transmetre'ls com són, nus de superflus ornaments. Són periodistes, polítics, metges, poetes, actors, operaris, paletes, comercials...etc, tan dones com homes, honrades que, malgrat tot, formen una majoria de la gent i els quals cada dia són més forts perquè cada dia que passa estan més units en l'objectiu comú de tenir un país lliure i sobirà que decideixi per ell mateix quin és el camí que vol seguir... O no!!
Comentaris (0)12-08-2013 20:25:28ELS MEUS RELATS

CAMUFLAT

Camuflat

Camuflat en la teva foscor

m'hi vaig perdre per sempre més.

confós i atrapat en la negror

perpètua dels jardins de murs

de gel endurit pels anys

viscuts en la sequera profunda

dels teus falsos anhels

dels teus fètids alens

de sang coagulada

de somorta lentitud.

Comentaris (1)12-08-2013 15:47:46ELS MEUS POEMES

ETERNS

Estabornits de nits
Humides sense temps,
Esguards boirosos
De matinades noves.
De sol vergonyós
De trobar-nos encara
Amb l'amor posat.
Corríem lleugers
A la recerca de llum,
A la cacera d'uns pocs
Minuts per saber-nos
Eterns.
Comentaris (2)12-08-2013 14:42:57ELS MEUS POEMES

ESPASME

ESPASME

Gemegàvem d'amagat

L'espasme darrer de la
Soledat final.
Enteníem maldestres
El pou negre de l'oblit
Que se'ns havia
D'empassar si no
Venies aviat.
Comentaris (2)11-08-2013 17:54:40ELS MEUS POEMES

AMOR FUGISSER

AMOR FUGISSER
Novament se sentí dormir...no era capaç de mantenir-se plenament conscient més enllà d'uns pocs minuts. Li vingué al cap el Simba, el gat que havia deixat a casa. La seva filla el cuidaria. Pensà sense voler en el famós gat de l'experiment, aquell que no es podia saber mai si era viu o mort sense obrir la caixa... Podia ser viu. També mort. O totes dues coses alhora o cap d'elles...Es feia sempre un embolic quan hi pensava.
............................................
Ella n'hi havia parlat en una d'aquelles tardes plujoses en les quals es tenien l'un a l'altre, es feien l'amor amb lentíssima passió bressolada per la pluja que, fora els vidres de la finestra, queia mansament, contínuament. Plovia i s'estimaven i s'estimaven més i més fort com més i més salvatgement plovia. Ella li deia que el gat sempre seria viu mentre algú ho cregués i contestava ell -" com el nostre amor, mentre tots dos hi creguem serà viu. Encara que de fora ningú no ho vegi, ningú no ho sàpiga,.. Viurà mentre el visquem, l'amanyaguem, el bressolem, el reguem, el cuidem..." "Ahahahah!!" Reia ella. "No cal creure en el nostre amor. El que ens cal és viure'l, sentir-lo, estimar-nos sempre. No com el primer dia, perquè aleshores no ens coneixiem, sino com avui que encara ens n'apassionem". I jo restava bocabadat, hipnotitzat...No savia ben bé que em volia dir però sí sentia el seu amor en el seu riure, en els seus mots plens de tendresa i de passió.. En el seu amanyegar-me i embolcallar-me de desig; en les seves abraçades i la manera com jugava amb el meu cos, amb dolça i llaminera golafreria.
No en tenia mai prou i m'agradava que fos així. Jugava i jugava...Em passava, suaus, els dits per l'esquena, recorrent-me tota la columna amb una desesperant lentitud. Després em girava i, amb llavis tendres però ferms alhora, em recorria de dalt a baix...i de baix a dalt..sense aturar-se...des del front fins els dits dels peus...i tornava a pujar....passant vora el meu sexe sense tocar-lo encara. I jo em sentia morir en cada bes, en cada carícia... Finalment, la golafreria s'imposava i llavors, ja sí, anava directa i sense vergonya i agafava amb fermesa aquella dolça llaminadura i l'engolia amb afany i, també, amb delicadesa, fruint-la...gaudint-ne cada xarrup però sempre amb compte de no fer-la petar abans d'hora... Quan sentia que aviat jo ja no podria mès, reposava i s'estirava al meu costat i em deia, delerosa: "Et toca..."
Llavors actuava per a ella com si em fés mandra. Lentament i pesadament em girava en el llit fins quedar ulls contra ulls i els hi mirava com per a emmirallar-m'hi i onades de bogeria onírica m'envaïen el cervell. Li agafava un rínxol rebel d'aquells cabells que tan m'agradaven quan es despentinava de deixadesa. Li recorria amb l'altra mà les pigues que li decoraven els pits i el ventre. En tenia, i encara li deu tenir, una al costat del mugró dret, com si en fos un petit fill... M'agradava molt xuclar-los, mare i fill, es posaven drets com banyes de caragol en dia de pluja i de vegades s'endurien tant que feien venir ganes de mossegar-los fort. Jo ja li coneixia fins a quin punt podia fer-los durs sense fer mal i fins a on podia mossegar...
A poc a poc resseguia el camí que les pigues em senyalaven...estaven posades com fet expressament, com deixades allà perquè no em perdés cada vegada que hi tornava, com les molles de pa o les pedretes que es deixen en els contes per trobar el corriol de tornada...
Quan arribava allà on el bosc s'espessia feia una petita volta per deixar-lo enrere i baixava cuixes avall aturant-me en cada centímetre d'aquella pell tan suau, retrocedint una mica de tant en tant per agafar enbranzida de nou i continuar avall. Els bessons eren molsosos i es podien mossegar, atrapant-ne petites porcions entre les dents. Però el que la tornava boja i la feia cridar de debò eren els dit dels peus. Els besava un a un, xuclant-los suaument primer, delerosament després...I xisclava fins a plorar de plaer.
Quan els deixava estar em trobava de genolls de cara a ella i, amb aquells peuets com de nina de procellana, m'abraçava el penis i m'hi feia un massatge apocalíptic. Amb el temps havia après a fer anar els peus com si fossin mans, era una autèntica meravella...
Després recuperava la meva posició damunt del seu cos i començava a pujar alentint tot el que podia aquella ascensió. Allò era una lluita entre voler fer durar eternament l'arribada de l'èxtasi final i la concentració necessària per a aconseguir que l'explosió no arribés abans d'hora...
Mentrestant, ella s'estremia amb cada petó, amb cada tros de pell que estirava amb els meus llavis camí del centre del món. Quan hi arribava buscava amb el nas el botonet que activava l'últim reducte d'immens plaer que quedava per engegar. I aquella olor em duia directament a l'infern. Aquell bosquet melós deixava anar l'olor, el perfum, l'essència de la seva ànima...I n'assaboria els nèctars que tan generosament se m'hi oferien. De vegades ho amaniem amb cava o whisky però res com el sabor salvatge i embriac del suc de dona natural.
Ara sí. Havia arribat l'hora. Amb un entretallat "vine", m'atrau cap a ella i em besa amb desesperació mentre em diu "entra!" I el seu desig es per a mi l'ordre més esperada. Amb la meva, li busco l'esmunyedissa llengua mentre entro en ella d'una sola empenta. És tan fàcil quan ja el camí és conegut i està tan ben lubrificat...Ohhh!! Diem els dos alhora i ens comencem a moure ajustant en cada vaivé els nostres ritmes fins a fer-ne un de sol. Cada sospir, cada gemec, cada alenada d'aire ens apropa més al zènit de la felicitat....Finalment, vinclant els cossos l'un contra l'altre en un darrer crit, em vesso dins d'ella que em rep l'oli de la vida amb un xiscle eixordador mentre vaig fent els últims batecs que em buiden del tot.
Encara abraçats, ens besem. Sense alè. Inspirant fort amb el nas mentre ens omplim les boques de les últimes restes de satisfacció...
______________________________
Tot això va acabar de sobte. Després de mesos de trobades d'amagat, de sexe infinit, d'amor sense regles ni compromís...Amb una senzilla nota, com en les pel.lícules romàntiques: "Ho sento. No puc seguir. No podem acabar fent-nos mal. T'estimo".
Des d'aleshores romanc enllitat. Tenint amb penes i treballs instants de lucidesa. Dormo i dormo tant que ni tan sols sóc capaç de saber quan estic despert. I quan això succeeix només me'n recordo del gat i penso que, finalment, era mort!!!
Comentaris (1)11-08-2013 14:58:53ELS MEUS RELATS

MENTIDA DISFRESSADA

La Cinta s'avorria aquell diumenge corcat de fang de pluja. S'havia aixecat tard, cap el migdia. La casa se li feia ample sense ningú. L'Agustí l'havia visitada aquella nit. Com sempre, darrerament, en trobar-se fou tot empenta però de seguida va fer figa, l'edat no perdona. I no perdona ningú.
D'hora, se'n va anar, deixant-la buida. Sense esma per a res buscà el mòbil nou. L'encengué i el féu servir per primer cop... I va descobrir un món de colors per estrenar.
S'endinsà en una xarxa i s'hi passejà amb curiositat. Hi trobà molts polítics...Ho arreglaven tot en 140 caracters. Pensà: "caram, o tot és molt fàcil o els qui manen són molt burros!!".
Topava sovint amb qui explicava les seves desgràcies al vent. També amb qui responia les respostes que altres havien respost a les seves respostes...bucles infinits per no dir res. Estupidesa lúdica que no va enlloc.
La fascinaven els poetes, que encabien en poques paraules allò que deien que sentien i que volien compartir. Ni havia de tota mena: alguns eren realment bons i l'emocionaven; altres semblaven bons però no acabaven de dominar aspectes bàsics del llenguatge tot i que sovint també la feien tremolar de sentiment; molts, però, es feien passar per autors quan el que feien realment era copiar texts ja escrits per altres, famosos o no...
Va trobar també gent que discutien entre ells i sempre volien tenir la raó, persones que a la xarxa es transformaven i vomitaven odi sobre els qui no pensaven igual que ells; avatars que abocaven tots els seus gustos musicals o cinematogràfics; víctimes perpètues del món i dels altres, que no els entenien; oblidats que hi esbombaven les seves vides i els seus amors i desamors, etc...
Però els que més la posaven de mal humor eren els que es pensaven que la xarxa era seva. Els que sempre deien als altres, així en general, sense concretar ningú, com no havien de fer-la servir (aquí no es vé a lligar; aquí no es fa poesia; aquí no es pot dir tot; no sigueu paternalistes; no sigueu obtussos; no repetiu sempre el mateix, pesats;) però que només hi posaven crítiques als altres, generalitats òbvies i mala llet pels descosits, i sempre estaven enrabiats amb tothom i es creien víctimes del sistema i per sistema, per no dir genis oblidats i no reconeguts...
-Aghh! Ja n'estic farta!!,-es deia. I pensava -tinc un marit que no és marit, dues cases i cap meva, una feina que no ho sembla, dos fills de dos homes i un home amb quatre fills..que és aquell que no és marit...Necessito respirar, donar-me ales i sortir al carrer i xerrar amb algú, desconegut millor....!
Continuava amb el mòbil a la mà, esllavissant els dits pels penyassegats de la pantalla. De sobte, l'esguard se li va petrificar en una frase, un final de frase tan sols,"...mentida disfressada."
-Mentida disfressada, disfressada...es repetia un cop i un altre...mentida disfressada...i es va quedar adormida amb el telèfon als dits i en el pensament un únic ressò d'un tros d'una frase...mentida disfressada...ada...a.
Comentaris (0)11-08-2013 10:54:43ELS MEUS RELATS

BUS NOCTURN

BUS NOCTURN
De vegades estreno els dies abans que comencin. Dies que surto als carrers i encara no hi són. Dies que la nit no deixa arribar. Veig les finestres de les cases de la gent. Unes amb llum, les altres a les fosques.
Veig ànimes parant teranyines de solitud on s'hi enreden ànimes semblants. Veig ments prou assenyades posseïdes i confoses. Veig joves inhibir-se esbombant les seves carns, cridant una solitud que se les menja. Veig disfresses de cenefes impossibles en cossos transparents que he de remirar per trobar-los, de prims i trencadissos.
Veig dones i homes dormint l'últim instant i despertar sobtats, mirar per la finestra i tornar a dormir...no han arribat encara. Altres, passats de llarg, criden als xofers que s'aturin allà on són. Uns s'aturen, altres no.
Veig les restes de la nit d"ahir escampades en autobusos que circulen encara. En silenci. Com sense voler esquerdar la foscor. Com sense voler despertar els somnis dels veíns que encara dormen. Com sense voler molestar els amants enllaçats en secret.
Tot això veig a travès dels ulls clucs mentre et busco entre la foscor d'aquesta nit òrfena de petons, de la teva pell, de tu...
Arribo a la meva parada i penso si tornar enrere..
Comentaris (0)11-08-2013 10:42:14ELS MEUS RELATS

Encara no ho se

Plou a fora,

aquí dins, calent

m'enfonso en el llit

i tanco els ulls.

en els vidres un tel

d'enyor immens

dibuixa el teu rostre

dur,

d'esguard inclement.

no veus, amor,

que no puc, a tu,

tornar

sense el record

del què vas dir,

del què vas fer.

No veus, a més,

que, ara, sens tu,

Ella omple lliurement

els buits que vares deixar

en les nafres del meu cor?

Comentaris (0)17-03-2013 12:05:40ELS MEUS POEMES

Nu, per tu.

Arribaré

Nu

On em vulguis

Dur.

Estaré,

Transparent,

On em pensis

Tu.

Sentiràs

Com el vent

T'esgarrifa

La pell

Sabent-me

Sempre

Present.

Comentaris (0)17-03-2013 10:32:40ELS MEUS POEMES

Migdiada

Estranya migdiada..no se

Si t'he somiat o, sols,

El teu estel,

Brillant,

M'ha dut a tu.

Però he vist,

En despertar

Que no eres

Més amb mi

Comentaris (0)17-03-2013 10:11:06ELS MEUS POEMES

Pàgines: 123456  <>