login
Inicia sessió

register
Registra't

BESTIESES A CONTRALLUM

AIGÜES TÈRBOLES

AIGÜES TÈRBOLES

Allotjada

En tèrboles aigües

Fins al fons

D'aquesta mar

Embravida

No duus amb tu la por

De no saber respirar

Entre bombolles

De tímides profunditats.

Escorcollant la nuesa

Del teu cos fonedìs

M'ofego lentament

En les penombres.

M'esforço

En l'últim alé,

Per respirar-te

Més fort, més endins,

Fins confondre'ns

Els límits,

Abans que en un salt

No desapareguis

Triomfant

En devorar-me febril,

Sense deixar de mi

Res més que un punt

Inacabat.

Però avui,

Si et torno a viure,

Et vull per postres.

Com gelatina glaçada

Desfent-se'm

Llavis endins,

Gola avall entre xiscles.

Comentaris (1)23-06-2014 23:45:57ELS MEUS POEMES

ATURA'T

Potser em trobaràs
Nu
Damunt del banc
De pedra glaçat
Si surts de nit
A trobar-me.
Però
No sabràs desfer
El gel
Amb cap esponja
De bullent saliva
Amb cap gota
De flux vaginal.

Atura't
Fuig dels ulls
De la tempestat
Sense mirar mai
Gens
Enrere
Escriu-me en secret
Estranyes lletres
Petites
De pasta fullada
Vivint al límit
Com coques de vidre
Esquerdant-se.

Comentaris (2)16-06-2014 21:50:37ELS MEUS POEMES

M'HE CANSAT

M'HE CANSAT

M'he cansat d'anar

Pel bosc darrere teu

Sense mirar.

He furgat els nius

De cada branca

Sense trobar-t'hi.

He fugit pel riu

Mullant-me els peus.

T'he vist dins l'aigua

Com peixet transparent

Sota una pedra

Coberta de flors.

Amagar-hi els ulls

Rodons apagats

De tant de plor,

Rovellats i grocs.

Aquell somrís que

Et badava la boca

Només treu ara

Bombolles de gas

Que reventen

Quan me senten

Acostar-me,

Sense veure'm

Deslligar-te

Les ventresques

Perquè puguis

Respirar...

Comentaris (2)25-05-2014 16:50:33ELS MEUS POEMES

BRUSA DESBOTONADA

BRUSA DESBOTONADA

Escletxes de sol treient el cap

Sota la brusa desbotonada.

De bon matí m'encegues

Amb el foc del teu somrís

Provocador.

I tanco els ulls..

I sento com...

Botons de xocolata

Desfent-se'm

Llengua endins

Endolcint els

Llavis empastifats.

Com pa sucat

En la tassa dels

Oliosos excessos

Del teu cos.

Botons

Que em fonen la vergonya.

I aleno fort per retenir-te

El sabor, l'aroma

Tanco els ulls

Fins fer-me mal

Perque no t'esvaeixis

"No t'esvaeixis mai"...

Mai si els teus cabells

M'acotxen

Quan arribi el fred

Si, suau, te m'acostes

I puc, tan sols, lliscar

Amb les mans aquestes

Cuixes sense engrunes

Ni entrebancs

Espera'm ara desperta.

Vés-me fent lloc

Al teu costat.

Que vaig a rentar-me

L'ànsia i omplir-me

De seny

Per acompanyar-te

Comentaris (2)11-05-2014 15:31:07ELS MEUS POEMES

CAP NIT

CAP NIT

Cap nit no deturarà

La força

Que em manté,

Mai no m'ajaurà

Cap dia núvol,

Cap retret podrà

Vèncer

La tossuda empenta

De qui tot ho perd.

Però no escoltaré

Més

Els teus clams,

Sirena boja,

Quan pels estels

Viatgi

Amb la barca

Vermella

I l'àncora fixi

En la Lluna nova.

L'ESPAI

L'espai

Se m'ha fet ample

Per ballar lliure

Damunt les pedres

Calentes.

Per córrer sense

Mirar-te i no caure

De morros vora

Els teus peus.

La intensa luminositat

Que em contreia

Les pupil.les

Desaparegué de sobte.

Després, poc a poc,

He gosat obrir

De nou els ulls

Sense cremar-me.

La fressa d'aquest adéu

M'eixordava cruel

Les meninges

Fins que

Me n'he tret els taps

Saltant a peu coix.

Esbandint-te la boca

Tancada.

Comentaris (2)09-05-2014 22:52:05ELS MEUS POEMES

SE'M FA LA LLETRA PETITA

SE'M FA LA LLETRA PETITA

Se'm fa la lletra petita

Veient la roba

Vora el llit estesa.

Com un poema encallat

A la gargamella,

Incapaç de recollir-te

La cridanera nuesa.

Com una cançó d'amor

Sense mastegar,

D'un glop acabada,

Ofec invisible.

Com el so d'uns peus

Caminant de puntetes

Rere els meus ulls

Perseguint-me.

Com cels de colors

Gronxats en vels

Transparents..

Així et xipollejo,

Bramant sense pausa.

Udolant-te la set

De les bombolles.

Escampant els lleugers

Viatges de la penombra

Que et vessa.

Abraçant suau

La dolçor tendra

Dels paradisos

Retrobats...

Comentaris (2)02-05-2014 15:33:46ELS MEUS POEMES

URPES RECARGOLADES

URPES RECARGOLADES

Encara creus percebre

Enllà de murs i finestres

Remors d'enyor oblidat.

Pares l'oïda, ulls closos,

T'ajaus i em respires

Arrupida damunt

Les fredes rajoles.

Fonent-les com fil

De llum excitat,

Com espelmes de mel

Cremant les goles

Assedegades.

Resseguiré el plànol

Del teu cos

Sense pintar-hi

Fronteres

Assaborint-ne

Cada replà

Barrejant-m'hi

Sense angoixa,

Sense pensar-m'hi,

Xuclant-te, calenta, l'alè.

M'estrenys les espatlles

Ferint-me

Amb urpes recargolades,

Obrint-me, llepant-me

La sang a raig fet

Comentaris (1)02-05-2014 14:50:48ELS MEUS POEMES

De dos en dos

FÉS-ME LLOC

Fes-me lloc en silenci

Obre la boca

Que t'ompli el bes

I et sigui amable.

No em deixis furgar-te

Les mitges encara

Només lleument

Acarona'm

VEIG COM, LENTAMENT

Escolto tancar-se't

El cor

I em poso la balda

Perquè no tornis.

Mai més.

I perdo litres de mocs

Fent-se llàgrimes negres.

T'acarono el record

Persistent

De la pell mullada

Després de tenir-te

Meva

Dels teus pits erectes

Burxant-me la llengua.

Comentaris (2)24-04-2014 21:10:42ELS MEUS POEMES

QUE NO HO VEUS?

Que no veus que no puc?

Que no veig mai l'hora?

Que caic en cada bassal

Després del ploure?

Que trepitjo totes les pedres

Després que te'n vas?

Que no sents com el vent

Se m'endú en cada mot

Que t'escric?

Que m'arrenca un cabell

En cada núvol?

Que em rosega el pit

En cada nova vesprada?

Que no veus

Que no puc

Que caic

Que trepitjo

Si te'n vas?

Que no sents

Que se m'endú

Que m'arrenca

Que em rosega

Malferit?

Comentaris (2)01-03-2014 11:46:38ELS MEUS POEMES

LLUMS NEGRES

LLUMS NEGRES

Veus llums negres

Atançar-se

Tanques els ulls

Fort

Perquè fugin

L'onada blanca

Colpeja

Fort

Et fa enrere

Aixeques

Els braços

I dorms

Comentaris (1)13-02-2014 13:42:42ELS MEUS POEMES

PLOU TANT!

PLOU TANT

Plou tant avui...

Nines de ferro

Corrompen

De rovell

L'aire adjacent

Dures, fredes.

Enyoro el roig viu

Dels temps

De les flames

Roents

Comentaris (1)29-12-2013 19:52:51ELS MEUS POEMES

LA VIDA GOLAFRE

La vida se'ns menja, golafre, en cada pas endavant, en cada pas enrere; en cada persona que ens presenta i en cadascuna de les que se'n van, de les que se'ns endú. I és quan ja no ens caben més records que comencem a recordar els més vells. Quan d'una revolada tornem a ser joves, a fer-nos petits altre cop. Ara per sempre.


És llavors quan ens comencem a fondre en negre, a través d'un núvol flonjo que prova d'envoltar-nos, a poc a poc, amb traidoria i sense avís, el dia que tornem a entrar a casa pensant que ens hem oblidat les claus i veiem que les duem a les mans, que fins i tot les havíem fet servir per tancar la porta en sortir, minuts abans, i tornar a entrar per a trobar-les, fa un moment. "Cabòries", pensem aleshores. Tenim tantes coses al cap!
I passa el temps. I no ens n'adonem ni tornem a pensar-hi. Fins que un dia sortim de casa, agafem l'ascensor, baixem, obrim la porta del carrer, sortim i, "ostres, el gas!". I tornem a obrir la porta del carrer,ntornem a entrar, correm fins a l'ascensor amb l'ànsia als peus i en aquell moment el veiem tancar-se sense haver-hi arribat. Com no podia ser d'una altra manera, algú l'ha cridat des de l'àtic... Tremolem d'angoixa llavors i maleïm la mala sort. Quan finalment arriba l'ascensor ens hi entaforem amb presses desfermades. El trajecte es fa llarg i piquem de peus, nerviosos. Arrivem al quart, no sabem on tenim les claus, ah sí a la butxaca, calla, no, a l'altra, aix no, a la cartera. Obrim, ens esllavissem fins a la cuina i comprovem, alleujats, que el gas està apagat i amb la clau de pas tancada. Amb tot això hem perdut deu minuts...Ara perdrem el bus, no arribarem a temps d'agafar el tren, haurem d'agafar el següent mitja hora després, arribarem tard a la feina, el cap ens esbroncarà, si això es repeteix em faran fora, no tindré feina, hauré de deixar el pis, moriré al carrer...

Continuem passant els dies, mesos tal vegada, i la rutina s'esdevé sense més ensurts. De tant en tant pensem en aquelles llacunes que tant ens havien preocupat i ja no els donem importància.

De vegades penso que portem de fàbrica, empeltada en el crani (uns en el frontal, altres en un parietal o fins i tot en l'occipital), a manera dels xips que duen, o han de dur, els animals de companyia, una microxeringa, que ens va inoculant a poc a poc petites dosis del virus de l'oblit. Que amb cada mal de cap, físic o mental, que patim s'activen una sèrie de mecanismes que prémen una mica més endins l'èmbol d'aquesta xeringa, injectant petites quantitats d'aquests microorganismes amb cada problema, ansietat, por, trasbals, etc.
Arriba el dia en que de debò t'has deixat el gas obert, o l'aigua, o fins i tot els fogons...sort que eres a casa i la cosa no ha passat d'una olla cremada. Te n'has adonat per l'olor de socarrim però imagines què hauria pogut passar si haguéssis sortit... No vols anar al metge. Penses que això que et passa és de gent gran i tu et sents massa jove per ser vell. Et fa vergonya explicar-ho.

Però el núvol es va fent dia a dia més espès i més fosc. Tens amics dels quals sovint oblides els noms. Fins i tot no recordes els noms d'alguns familiars, llunyans o no tant. Gent que t'envolta et gira la cara i els veus dur l'index a la templa, "se li'n va l'olla", els sents remugar alguna vegada...

Ahir et va caure la forquilla mentre dinaves i no vas saber agafar-la. Et mirava i et veia prendre-la de manera diferent a com t'he vist fer-ho tots aquests anys. Ja no l'agafes com si fos un llapis. Ara ho fas de la mateixa manera com agafaves, anys enrere, l'espolsador de les catifes, dels matalassos. ( Ara m'ha vingut al cap l'expressió que feies servir per a renyar-nos quan cometiem alguna malifeta: "Vine aquí que t'espolsaré" o "Veniu ara mateix si no voleu que us estovi"). Crec que ja sempré més agafaràs així els coberts, com tement que et tornin a caure, com sense voler deixar-los anar mai més, no fos que la propera vegada no els sàpigues mantenir entre els dits tremolosos. Sé que tens por. Que no vols pensar que un dia potser t'haurem de péixer.

Sé que tard o d'hora, si arribo a fer-me vell, no podré controlar els esfínters i ho embrutaré tot; que tal vegada no em respondran els membres i no sabré caminar; que em serà impossible menjar i beure sol... Sé també que no voldré ser una càrrega per a ningú...

Sé que el meu cos rovellat romandrà estès en un llit i no em tornaré a aixecar, tampoc, pels meus mitjans. Sé que el meu pensament ja serà lluny. Que em parlaràs als ulls apagats, sense les nines lluents que coneixies. Sé també, per fi, que se'm perdrà la mirada més enllà dels teus mots i no em caldrà res més que esperar passar la boira i fondre-m'hi gota a gota...
Comentaris (1)09-11-2013 15:47:13ELS MEUS RELATS

ESCUTS DE PORCELLANA

Nimis escuts de porcellana

Abandonen les neurones

Deixant entrar amor cec

A cullerades.

Penses que no, que

Mai més se t'obriran

Els ulls

Mentre estimis boja.

Mentre creguis que és

L'últim esternut del virus

Inflat en solitud fins ara,

Que sense defenses

Aculls l'amor encisada.

Mantén-te, però, desperta

Mentre et dónes tota,

Posa coixins de plomes

Sota les natges obertes

I omple't fins al capdamunt

De frenètica follia...

Comentaris (0)01-11-2013 07:03:20ELS MEUS POEMES

RECORDA'M

Recorda'm quan trepitgi

La difusa línia boirosa

Del somriure sense fi.

Recorda'm quan

Se m'esborrin

Dels ulls les espurnes

D'esperança.

Quan els laments

No m'atrapin,

No se m'escoltin

Les queixes

Ni em despertin

Els retrets

Quan la foscor oliosa

Del darrer sospir

M'envolti de sucre fós.

Suin licors amargants

Les nafres obertes

I la llengua se'm faci

Cartró fumat,

Pedra tartera.

Comentaris (2)01-11-2013 06:59:44ELS MEUS POEMES

VORA EL MAR

Passejo vora el mar

Trepitjant la sorra negra

Que em pren els peus,

Se'm menja els dits,

Se m'empassa famolenca

Pensaments d'aigua salada.

Els deixaré en eixa riba

Colgats d'arena tova,

Covant-se eixancarrats.

Quan la primavera torni,

Farcida de tots els vents,

Els obriré sense pressa.

Comentaris (2)06-10-2013 14:43:04ELS MEUS POEMES

Pàgines: 123456  <>