login
Inicia sessió

register
Registra't

BESTIESES A CONTRALLUM

EN JANIS (Versió Original)

EN JANIS ( V. O.)

En Janis es diu així perquè fou engendrat en el festival de Woodstock, l'autèntic, mentre la Janis Joplin esbatussava el micròfon a cops de Piece of My Heart. Sa mare, gironina d'accent tancat que feia de cangur en un poblet proper a Los Angeles, on perfeccionava l'idioma, n'era tan fan que fins i tot es va acostar a la cantant i li va demanar una de les seves faldilles. La Joplin, desinhibida per vés a saber quina o quines substàncies, es tragué la que duia posada, hi estampà una signatura i la hi regalà. -Ningú no s'ho creia però això és el que li havia explicat a l'home amb qui es casà i li reconegué el fill tot i no ser-ne el pare, que vés a trobar-lo ara, després de tants anys- una vegada ja tornada a Girona i prenyada d'aquell moter ianqui que havia conegut fent autoestop a la Ruta 66 camí del festival. El cas és que la Joana va morir en el part fent-li prometre al Job que, fós nen o fós nena, el nadó s'havia de dir Janis. En Job va fer honor al seu nom. Les feines que va tenir per a poder inscriure el nounat al registre civil amb aquell nom van ser de santa paciència. Fins a tretze vegades ho va provar. Fins que va trobar una funcionària figaflor a qui va explicar com havia anat tot plegat i ella, enmig d'una plorera inesgotable, estampà el tampó en la partida de naixement donant validesa irrefutable a aquell nom tan poc usual. Que si ja ho era per a una noia, en aquella època, no cal esmerçar-s'hi gaire per a pensar que, en un noi, era una cosa mai vista.

En Janis tenia una taca en forma de J majúscula allà on acaba l'esquena i comença la regatera del cul. Ell, que sabia on i com havia estat fabricat, imaginava la seva mare estesa en aquell fangar amb el ianqui al damunt espeternegant de drogoaddicta passió i ella amb el cul clavat al terra llefiscós. Enfangada tota ella, no ens ha d'estranyar que una miqueta d'aquella terra humida se li fiqués endins i anés a parar al cap de l'únic espermatozoide que l'havia de fecundar i, tot conjuminat, acabés en aquella marca marronosa que decorava el cos del Janis.
Avui en Janis, que ha heretat la paciència del seu pare adoptiu, espera a les fosques del semi-sòtan l'arribada de l'ex-moter, ara assessor immobiliari i finolis especulador, sector totxo. Un cop més, s'acosta al nas la faldilla de sa mare que fa unes setmanes va trobar en un bagul oblidat a les golfes de la que havia estat la casa de l'àvia, a Girona. Encara en conserva l'olor de patxulí intens com el primer dia. L'etiqueta amb el nom de la botiga (Fever Coats, Oakland, California) li ha facilitat seguir el rastre de l'aventura americana de la Joana. Els seus estudis de criminologia i els contactes en l'àmbit forense li han permès analitzar aquella peça de roba i trobar-hi rastres de suor, saliva i semen malgrat el patxulí I el temps transcorregut. Aïllat l'ADN i comprovat que l'antic motard es trobava als arxius del FBI i havia estat condemnat per l' abús de dues menors durant aquells tres dies de bogeria hippye, a més de per lladre de motos, la resta ha estat bufar i fer ampolles.

Nota la fredor del revòlver, un Colt 45 de col.leccionista heretat de l'avi d'en Job, sota l'abric. Fa tres hores que ha arribat a Nova York, ha llogat un Mustang i ha conduït una bona estona enmig de l'embogidor trànsit de la ciutat que mai no dorm. Sent grinyolar la porta del carrer, passos de xarol damunt les lluentes rajoles acabades de pulir. Són les onze. El reflex del sol en el terra brillant l'enlluerna per un instant. Per un moment, creu que començarà a tossir però aconsegueix evitar-ho. Li ploren els ulls però ja no és a temps d'eixugar-se'ls.

Té el vol de tornada reservat per a les 17:43...

Comentaris (0)21-12-2014 19:42:04ELS MEUS RELATS

EQUIDISTÀNCIA

EQUIDISTÀNCIA
Equidistància
Ser lluny
De tots els preus
Romandre dempeus
Malgrat els punys
De la ignorància
Pixin licors de punxa
En cada racó de sol
Esgrogueïnt les fulles.
Equidistància
Restar
Prop del teu silenci
Prop del teu verí.
Navegar copsant
La màgia
De la mitja lluna
Quan lentament te'm
Despulles
Comentaris (2)02-12-2014 22:23:39ELS MEUS POEMES

HELENA... AMB HAC (CONTE DE NADAL)

CONTE DE NADAL

L'Helena dormia plàcidament. I mentre dormia somiava amb una bombolla que hi nevava dintre. Sota la neu de la bombolla hi havia una casa que era la seva, vermella per fora i calenta per dins. I tot era silenci. Tot excepte el tènue xiuxiueig de la neu damunt la casa, el pati, els arbres i el riu...
L'Helena s'hi veia acostant-s'hi per un camí de neu sense emprentes, obrint la porta del jardí i entrant corrent entremig de nans i nens pixaners amb el rajolí glaçat. Arribava a la casa. Un fanal de llum groguenca lluitava sense esma amb la foscor de la nit i amb prou feines se'n sortia. Guirnaldes de Reis fetes amb boix i bastons de caramel de dos colors damunt l'espiell adornaven la porta del davant. No s'hi veia llum, a l'interior. Girava el pom i la porta s'obria, sense soroll. No li calia cap mena de clau perquè en els somnis dels nens totes les portes es poden obrir. Tot era fosc excepte una lluentor d'or feréstec que es dibuixava, intensa, al fons del passadís. S'hi atançà sense por. Una llar de foc cruixia espetegant uns troncs ignífugs que mai no es consumien. Davant del foc, un balancí es movia lentament endavant i endarrere però no hi havia ningú assegut. Potser alguna finestra oberta el feia balancejar, o potser la mateixa porta que l'Helena havia obert. S'hi assegué i restà una estona -que no sabria dir si fou llarga o curta- embadalida mirant els dibuixos que feien les flames en el seu hipnòtic cremar. En ells un tauró la perseguia volant a prop seu i estirant-li els cabells. Quan se n'adonà, el foc s'havia apagat però l'escalfor persistia.
De cop i volta, un sorollós terrabastall inflà les parets de la xemeneia igual com s'inflen les serps pitó quan es cruspeixen un ratolí o una vaca. Per la llar de foc apareixeren, una rere l'altra, unes potes de camell. Primer els unglots, després els genolls i el cos sencer i un cap somrient al final. L'Helena sacsejà el cap, desconcertada. Camells baixant per la xemeneia? Un, dos, tres,...camells. O dromedaris, que mai no havia sabut quin era l'un i quin n'era l'altre! L'Helena pensà que darrere dels camells caurien els Reis, però res. No va caure res més i aquells tres geperuts restaren quiets, remugant cadascú el seu bri de tabac oriental. Escopiren tots tres alhora damunt els troncs sense consumir i, movent rítmicament els culs, sortiren per la porta ballant la conga.
Amb el foc apagat, l'Helena començava a tenir fred als peus. Sortí al carrer i trobà una taverna oberta. No era un establiment per a nens però enlloc més no s'hi veia llum, en aquelles hores. Hi entrà empenyent els batents de la doble porta, com si fos al far-west, i fent dringar l'esquellot que, sobre el llindar, avisava els amos que tenien algun nou client. Darrere el taulell, un ren amb una sola banya li agafà la comanda:
-Llet amb cacau, si us plau.
-Ller Amb Cacau!! Cridà el ren a travès d'una finestreta, petita, que tenia darrere seu.
Mentre li portaven la beguda, l'Helena es fregava les mans per fer-se passar el fred. Al fons de la barra quatre vells discutien enèrgicament però sense cridar. Els seus gests semblaven amenaçadors però les seves paraules eren a penes un remor xiuxiuejat. La nena s'hi atançà dissimuladament. Els tres homes més vells semblaven dir a l'altre -pel que va poder entendre l'Helena- que algú havia deixat anar els seus camells, els quals havien deixat ben lligats a fora de la taverna, davant dels abeuradors que hi havia disposats per a les bèsties. L'altre els responia que, malgrat que temps enrere havien estat rivals, ell no ho havia fet. Ja feia molts anys que s'havia establert al poble i llogat aquell establiment i ja no voltava per tot arreu aplegant joguines, roba, caramels i altres articles durant tot l'any per després repartir-los als nens del món en una sola nit d'intensa feina. A mès, els rens voladors que el duien ací i allà a través del cel en aquella nit suposadament màgica se li havien anat morint, coses de l'edat, i l'únic que li quedava només tenia una banya, resultat d'un accident amb el trineu un any que anaven tard i van xocar amb la cresta d'un volcà - el Popocatepetl creia recordar-. Després d'una llarga estona de xerrameca en veu baixa i malgrat no estar-ne del tot convençuts, els tres homes abandonaren la tasca capcots. L'Helena no digué res, tret d'una tímida salutació de bona nit.
- Aquí té, senyoreta, el seu cacau...
- Oh, gràcies, senyor ren...!
- Em dic Llamp...
- Gràcies, senyor Llamp... Jo em dic Helena... Amb hac...
- Bonic nom, Helena... Amb hac..!!
- Qui eren, aquests tres...?
- Shhhtt...! No els has reconegut? De debò? Eren els Reis d'Orient, que han perdut els camells.
- Eren ells, segur? Doncs no són com els que surten dibuixats en els sobres de les cartes que els enviem! És el primer cop que els veig, així, de veritat. Com que sempre dormo quan passen per casa! -No esmentà que ella els havia vist, els camells-. Així... Aquest any no vindran?
- Si, noia. Sí que vindran. Però si no troben els camells potser no tindran temps de passar per totes les cases. Tu saps qui sóc, jo?
-Nnno...- murmurà l'Helena.
- Sóc l'últim ren del Pare Noel. Els altres ja són tots morts.
- Em pensava que mai no moríeu, els símbols del Nadal. Així, doncs, aquell altre home es... El Pare Noel?
- I tant!! Es va afaitar la barba quan vàrem agafar la taverna. Per no espantar la clientela. I per cobrar les consumicions. Que, amb l'excusa de que era qui era ningú no volia pagar. Deien que els ho havíem de regalar, que era la nostra feina i que per això érem màgics, nosaltres. Que no necessitàvem diners, nosaltres. I ara...! Com si no haguéssim de pagar les factures i el lloguer de la taverna...
- Doncs jo no tinc diners... Sóc una nena...
- No hi fa res. A tu puc convidar-te. Ets l'Escollida.
- Escollida? Per què?
- Tu has de fer reviure el Nadal.
- Jo? Pobre de mi! I què se suposa que haig de fer?
- No ho sé, jo, això!! Però sabràs com aconseguir-ho. Segur.
- Bé... Me n'he d'anar. Els pares em deuen estar esperant!!
- Que tinguis sort, Helena... Amb hac... Ens tornarem a veure... Aviat.!
- L'Helena sortí al fred del carrer pensant en les paraules del ren Llamp, tota confusa. La nevada era ara molt més intensa i sentia els peus congelats. Es trobà de sobte enmig d'un bosc. Tots els arbres estaven pelats, no tenien branques. En un clar d'aquell bosc tan espès hi creixia un tronc molt més gran que tots els altres, sense branques també. A mesura que l'Helena s'hi acostava, una gran boca de llavis vermells agafava forma en aquell tronc, dibuixant-s'hi a l'alcada dels ulls de la noia. Quan ja hi era a tocar, la boca li parlà:
- Hola, Helena....amb hac...
- Ho, hola...-respongué obrint uns ulls com taronges- Ara parleu, els arbres?
- Sempre hem parlat, bonica. Però els homes gairebé mai no ens heu escoltat.
- i tu, qui ets?
- No ho saps? Sóc el Pare Tió. Tots els tions que estomaqueu per Nadal són fills meus. Potser no te n'has adonat però et trobes, ara mateix, al Gran Bosc del Pare Tió, el meu bosc. No trobaràs aquí cap arbre que tingui branques, ni fulles... Només troncs, tions, com us agrada dir cada Nadal. Però ara ja no ens pegareu mai més. I tu seràs la víctima del sacrifici que oferirem al Déu del Bosc en agraïment per la seva protecció.
L'Helena arrencà a córrer, terroritzada. El Pare Tió la perseguia pocs metres darrere seu. Corrien i corrien, tots dos. I tots els altres tions darrere seu. De cop i volta, l'Helena s'aturà . Se li havia acabat el bosc, se li havia acabat la terra, un precipici del qual no en podia veure el fons s'obria davant els seus peus... No savia què fer... Els tions eren molt a prop... Davant d'ella, l'abisme... Tancà els ulls i pensà en els pares... Sense dubtar-ho, saltà....
- Helena, Helena....!
Unes mans grosses l'agafaven per les espatlles, sacsejant-la. Era el pare. La mare els mirava des de la porta de l'habitació.
-Helena, què téns? Desperta..! Mira: portem el tió!
L'Helena obrí a poc a poc els ulls. S'incorporà damunt del llit. Al seu costat, els tres camells del pessebre semblava que dormien. S'assegué al llit pel cantó esquerre, com sempre. Recordà que la Sílvia, la seva companya d'escola, li havia regalat un ren de Pare Noel per afegir-lo al pessebre. Un ren al pessebre? S'aixecà i trepitjà alguna cosa. Sentí una punxada al peu dret.
Ajupint-se prengué aquella cosa. El ren...! Una banya se li havia trencat en trepitjar-lo, fent-li un filet de sang al peu. Donà la volta a la figureta entre les mans. Encuriosida llegí el hi havia escrit a la base:
"Hola,Helena... amb hac. BON NADAL."
-Llamp-
Comentaris (1)19-11-2014 07:51:45ELS MEUS RELATS

BADALLS

BADALLS

El temps

Ens plou al damunt
Com un badall
De terrissa esmicolada
Ferint-nos els peus.
Com un badall de plom
Desfent-se sense permís
Rere la porta tancada.
Una pluja tova, sincera
Que ens remulla,
Ens regira i ens venç
Ensenyant-nos els ulls
Fets carquinyoli.
Pluja àcida de vent
Despentinant-nos
Els rostres nous,
Molls de basarda.
Tapant-nos les boques
Assedegades.
Comentaris (1)15-11-2014 20:01:37ELS MEUS POEMES

MIOP

MIOP

Miop esguard
Incapaç de veure
Espurnes de sol
En els teus ulls...

Polseguera d'estels
Plovent damunt teu
Suspesa entre somnis de neu...

Gel de sucre protegint-te
De la basarda
Que em cou els sentits,
Que m'esperona
El desig de ser teu.

Comentaris (2)29-10-2014 22:34:57ELS MEUS POEMES

UN BES DE CARAMEL

VORA ELS TEUS LLAVIS

Un bes
Deixat anar al vent
Com una bombolla
De caramel
Com l'escuma
Del primer cafè
Vora els teus llavis.
Un frec de mans
Buscant-te la pell.

I furgar impacient
L'alè del teu sexe
Les cuixes fent
Teranyina,
Atrapant-me
La llengua humida
Entre els rínxols
Molls de sal
De dona plena
Comentaris (1)29-10-2014 22:33:31ELS MEUS POEMES

LES GOLFES

LES GOLFES
He omplert les golfes
De minuts esperant-te,
D'amors amagats
Sota peluixos coberts
De pols,
De trenes ofertes
En somnis oblidats
Que encara dibuixo
Mentre distrec l'ànsia
De les teves cuixes
Vora el caliu del foc.
El teu gest insomne
Damunt meu plega
Espurnes de suor
Negra, encara tèbia,
Negat d'antiga cendra
Al fons de l'últim bagul
Descansa la teva imatge
En un retrat descolorit,
Innocent somrís
Abans del primer bes...
Comentaris (2)19-10-2014 06:42:08ELS MEUS POEMES

L'AROMA DELS NOSTRES COSSOS

L'AROMA DELS NOSTRES COSSOS
Dormiré el somni eixut, sense cap color. Els meus roncs, plens d'esperança, pixaran baves complaents mullant la funda nova del coixí vell. El rostre, transmutat en una rialla muda d'àngel que no ha trencat plats ni matat mosques, convidarà els teus pinzells a barrejar tots els verds de la nit. Rebràs, enigmàtica, tot el sabor del cel desprenent estels de quars, cometes de rastres indesxifrables. I t'arraparàs a mi, sencera, despertant el desig de les hores noves, per dur-me enllà de l'albada. Com riu que creix indomable, negaràs el meus racons més llunyans cobrint-me amb els pits les ànsies, omplint-me la boca de mots inaudibles. Navegaré avall, per la canal de les sines rodones fins a trobar-te l'abisme d'un melic sense borrissol, sense vores, sense fons.
L'aroma.
L'olor.
L'embriaguesa total.
Tancaré fort els ulls per a abastar-te, per a assaborir la espessa flaire que puja, obrint-se pas, indeturable, a través dels rínxols humits del teu pastisset esponjós, espasmòdic clot entre llavis xucladors repixant espessos fluids inexcusables. Ara, amb els polzes, t'obriré del tot i et resseguiré amb llengua vibràtil, amunt i avall, i faré tentines amb el cap de caragol que m'espera, eixerit, traient les banyes al sol. Et faré, amb l'índex humitejat de saliva, massatges en "es forat des cul", que diuen els balears. I prendré d'un glop l'oliós beuratge que desprens quan ja no podem tirar enrere, quan ja tot se sap, quan ja tot s'espera, quan ja tot s'estreny, quan tot es desitja. I et penetraré amb un dit, primer. Després, amb dos. I endins i enfora jugaré a fer-te bullir. I t'hi xiuxiuejaré entre esbufecs:
- Quant de temps t'he trobat a faltar... Cony, estàs de conya... Millor que abans, millor que mai, més sucós, més saborós, més embogidor...més...
Em posaré entre les teves cuixés i lliscaré el meu ventre fregant el teu. Amb els llavis plens de tu et deixaré assaborir el teu gust, encara presoner entre les meves dents i a la punta de la llengua. I sabràs perquè embogeixo... Però no et permetré, avui, jugar amb la fera dins de la boca. No hi som, no hi sóc, a temps. Que ja sento inflada la mescla, que ja tinc la metxa encesa i aviat degotarà. Així que et penetro d'un cop mentre et busco la gola amb la llengua i t'estrenyo les galtes amb les dues mans. Batego amunt i avall bombejant a cara o creu mentre crides el meu nom i el nom de déu. M'abraces l'esquena amb les cames, clavant-me les ungles sense pintar, esgarrinxant-me la pell i esqueixos de carn i em dius que no em pari, que encara no, que una mica més...
M'aturo. I amb el sexe com un coll d'ànec, et giro a quatre grapes de cara el sant crist de l'àvia que encara penja damunt del capçal. Somric i saludo. Sembla que m'ha picat l'ullet. Ara tu crides:
- Què fots, ara!! Vinga no em deixis així!
Agafo de nou embranzida mentre tenalles amb la mà per sota les cuixes el braç de gitano endurit. I te'l fiques endintre sense recança, fins el fons, fins que el ouets de perdiu fan topall amb les natges roges ofertes al vent. Culeges esbojarrada, llençant udols i gemecs i el sant crist es tapa les orelles i tanca els ulls una mica. Esbufego més fort encara i entre empentes i gemecs i crits i reculades, avant, enrere, avant, enrere, vesso l'ànima dins teu i entre llàgrimes de plaer somiques eixarrancada i segueixo entrant i sortint, sentint les teves vores, cada cop més endins, cada cop més suau, cada cop més flonjo... A poc a poc reduïnt el ritme, desinflant la mànega, escorrent tot el vesc mentre obres i tanques la remullada trumfa, estrenys i afluixes i em xucles les darreres gotes...
Mentre et gires, m'estenc al teu costat, miro el sostre i et miro a tu. Miro els teus ulls brillants com maragdes acabades de trobar, reflexos de felicitat en les pupil.les. T'agafo un ble dels cabells molls i els beso, et beso els ulls i et beso les galtes abans de besar-te, suau, els llavis. Jaiem l'un en l'altre, respirant junts el color del plaer, menjant-nos l'aroma dels nostres cossos desfent-se com retrats d'imatges captives fonent-se en tots els colors....
Comentaris (1)19-10-2014 06:38:16ELS MEUS RELATS

MATÍ DE SANT JOAN

MATÍ DE SANT JOAN

Tornàvem de matinada, sols, pel camí dels espigons. Les pedreres ens ferien els peus. Relliscàvem perillosament cap el mar, ens abraçavem... I la nit se'ns fonia entre les cuixes. Rodolant avall pel terraplè, arrebossats d'arena grisa, dos en un, collíem amb els llavis les onades. La marea s'enretirava mandrosa fent-nos lloc per a ajaçar-nos, captius l'un de l'altre. La son i la pau, l'amor potser, en acotxaven. Quan el sol ens trobava estesos en la humida platja ens llepava les pells, suau primer, sense pietat si veia que no ens aixecàvem. L'aire, fred encara de juny terminal, ens punxava l'esquena i el cul i el sol ixent ens llepava la pell fins despertar-nos. De nou ens besàvem, de nou ens teníem...

Després, a poc a poc, l'abraçada esdevingué tènue. Encara regalimant, ens diguérem paraules de llana, d'aquelles que només es diuen el primer dia, que lentament es van suposant fins que desapareixen en el cabàs del temps.

L'aigua, tan freda i salada, ens esquitxava les dents. Alçant-nos, ens espolsàrem les gotes de sorra. De les mans, pujàrem rient el marge. Encara no vèiem la roba. En arribar al capdamunt, la groga lluminositat del sol ens tancava els ulls. Posàvem les mans fent visera, ens miràvem i réiem, amb els ulls clucs i la cara bruta. I pensàvem si el món seguiria sent igual que els altres dies, si els homes i les dones descobririen en veure'ns que ja no érem iguals, que aquells dos nens que ahir tiraven piules vora el foc ja no eren tan nens, ja no tenien piules, ja savien que el més gran petard només era d'ells i no feia soroll que la gent pogués escoltar... Que l'únic so que produïa només era seu. Soroll de gemecs, udols i sospirs plens de suor sense sal, de besos guardats des de temps, de moviments guerxos encara, de ritme descompassat...

I una cançó que no es podien treure del cap:



"No em miris així
Que ja no sóc
Aquell
Que no et veia.
Ara sé que em
Perseguies
Vora les pedres
Rodones
Fent-me ballar
Amb els peus nus."
Comentaris (2)31-08-2014 16:56:39ELS MEUS RELATS

TRES SEGONS

TRES SEGONS

Àpali..!!!

La victòria no se'ns podia escapar. La vèiem a tocar. Era el darrer minut de la pròrroga i l'èxtasi s'acostava. Guanyaríem perquè érem més bones que aquella colla d'egòlatres de posat estrambòtic i pupil.les dislèxiques.

De cop i volta la jugadora més esquelètica d'aquella colla d'esplèndides noies de mimètiques formes idèntiques recollí la bimba esfèrica i corregué amenaçadorament i ràpida vers la porteria de l'Àngela, la nostra portera suplent ja que la Càndida, la titular, havía hagut de marxar amb els seus pares a fer la verema, com tots els anys.

Restaven tres segons perquè s'acabés el temps. L'Àngela s'arromangà les mànigues, clavà els peus a terra i flexionà les ròtules fixant l'esguard amb aquella mena d'intrèpida calma que la feia mantenir-se tranquila en les situacions més difícils. Amb gèlida mirada cercava els ulls d'aquella pèrfida rival que gosava encarar-la i s'acostava veloçment. L'observà agafar la pilota amb les dues mans i, abans de trepitjar la ratlla, aixecar-se fantàsticament prenent-la amb la mà esquerra; la veié volar damunt la línia tirant enrere el braç...

L'Àngela movia els braços amunt i avall frenèticament i descompassadament, com fan els espantaocells els dies de forta ventada, per mirar de despistar l'oponent. Però no es movia encara. Segurament volia aguantar fins l'últim moment. Quan va decidir fer-ho sentí un fort espetec en el seu genoll dret i abans d'adonar-se'n ja era per terra recargolant-se de dolor...

Però la noia de l'equip rival ja no era a temps de deturar el seu vol. Tampoc no ho hauria fet pas. Estàven acostumades a guanyar. Ho havien fet sempre, des de primària. Amb la secundària les forces s'havien igualat moltíssim però encara no havíem aconseguit mai de guanyar-les i ara que érem a punt de fer-ho totes les nostres il.lusions s'esvaien cruelment. Eren nou anys. Sis de primària i tres de secundària. Sempre jugant les finals i sempre perdent. I ara que ho teníem, en el desè any...

A la banqueta, vaig tancar els ulls, me'ls vaig tapar amb les dues mans, vaig comptar mentalment, tres...dos....un...

Silenci...

Un...dos...tres....

La botzina ressonà eixordadorament... Mentre jo restava asseguda, les meves companyes s'aixacaren totes alhora en una mateixa revolada. Xisclaven i reien i corrien cap a l'Àngela que, estesa al terra, plorava de dolor... Totes s'abraçaven i jo allà, asseguda al banc de fusta dels perdedors, com una pànfila...!

La nostra rival, que es deia Antònia, restava també al parquet, plorant de ràbia i de frustració i maleïnt la hipnòtica libèl.ula que s'havia creuat davant els seus ulls en el moment de fer el darrer llançament...

La pilota rodolava mànsament per la línia de fons abans de sortir fora, a dos centímetres del gol de l'empat..

Comentaris (2)31-08-2014 16:55:25ELS MEUS RELATS

SAPS, AMOR?

SAPS, AMOR?

Saps, amor, que aquesta anarquia teva, de lúbrics moviments i ossos desmanegats, em té ara la mirada guerxa i el cervell venut...?

Saps, amor, que quan romans immòbil eixarrancada del tot, em fas ballar sota teu mentre amb les galtones m'enganxes els llavis i em pessigues el coll anorreant-me els pulmons?

Saps, amor, que em dessagno gota a gota de pensar que l'horitzó se't menjarà crua un dia? Que restaré passant gana, fent dels teus pits salivera sempre més? Que no et menjaré més l'entrecuix daurat quan regalimi? Que et miraré d'esquitllada quan marxis i deixis la porta tancada...?

Sóc conscient que això esdevindrà. Fins i tot en sóc conscient avui, que encara no sé qui ets. Que encara no sé com balles. Avui, que encara els teus cabells no m'han fet pessigolles al nas ni els teus pits han fregat els meus en silenci, cavalcant al trot... Avui, que no et vull somni, ni màgia, ni desig...avui, que et vull real, corpòrea, ennuegant-me de veres...

Ho sé. I tot i així, l'esperança em remou les tripes i et busco cada segon en el no-res.

Un dia tindrè la mostra salvatge d'un dels teus àtoms més encisadors i el plantaré fons en un test i el regarè dia rere dia amb llàgrimes de sucre. L'adobaré amb vi d'enyorança fins que en tregui flors de vellut. Llavors, quan n'arribi l'hora, l'arrencaré tot i arrels i me'l posaré al llit pensant que ets tu. I et veuré aclucar els ulls en còmplice somrís. Abraçar-me i esfondrar-me dins teu en laberints de lumínics espetecs. I callarem. I sentirem respirar el silenci dins les nostres boques juganeres. I tots els batecs seran dobles en la immensitat dels llençols caiguts, dels peus entrellaçats i la buida transpiració dels minuts...

I quan desperti m'adonaré de la mentida del teu cos emmig del riu. De l'estèril imaginació de les meves nits, desvetllant-me entre confusos episodis d'èxtasi mental, de frenesí solidari amb els teus vaivens imaginats...

Intot acabarà, malgrat els comuns desitjos, en un buit espès de quitrà fumejant, com un cafè que es refreda entre silencis de lluna nova, en un gener eternament fred, eternament fosc. Els passos esgrogueïts damunt la neu amuntegada pels carrers sense netejar recolliran les empremtes dels amants, fugitius absurds de calces encara molles. Els rumors bombaran les parets sempre blanques, sempre verges. Les bótes a les mans, fugiràs saltant damunt la pressa que et perseguirà sense pausa. La multitud, enfurismada pel desgavell dels teus mitocòndris, t'esperarà a l'entrada de l'estació per no deixar-te fugir. Carregant-te damunt meu, ens n'allunyarem...

En el desert del comiat, un últim i fred petó ens glaçarà les llàgrimes. I mai més ningú no ens serà igual...

FI

Comentaris (1)31-08-2014 16:53:35ELS MEUS RELATS

I SI FOS VERITAT?

I SI FOS VERITAT?

I si fos veritat que els núvols de sorra duen en cada granet una esperança que algú hi va desar i que quan un d'ells se'ns fica als ulls s'acompleix el desig que porta dins?

I s'hi ho fos que la tempesta els escampés aquí i allà i a cada un de nosaltres ens donés els somnis d'un altre i que quan trobéssim qui té el nostre, si coincideix que tenim el seu, l'amor arreplegués tots dos anhels per fer-ne desig?

I si de cada granet en sortís una espurna de color de gerd i ens enganxés en una disbauxa que no s'acabès sense el verd dels teus ulls, sense el roig de la teva carn acollint-me?

Si cada desig omplís amb el teu nom un full en blanc.. Si cada gota de tinta destil.lés l'essència dels teus llavis dibuixant-me, resseguint-me plec a plec, revolt a revolt, fins agafar-me les mans i dur-les fins la cova més amagada, més volguda, més desitjada. La meva cova, el meu secret per esbrinar, per descobrir, per endinsar-m'hi a poc a poc entre xiuxiuejos, mirant-te els ulls, i somiar.

Somiar que somies el meu somni.

I fets els dos un de sol, espigolar els nostres granets d'arena i obrir-los com delicats ous de tortuga, colpejant-los lleument amb les ungles; trobar-hi sengles papers plegats en setze doblecs cadascun i anar-los desplegant a poc a poc, jo el teu i tu el meu, i veure'n les lletres una a una i que el teu nom en les meves pupil.les no fos més que el reflex del meu en els teus ulls. I els llancéssim enlaire i en caure se soldessin cara a cara i restessin per sempre junts en la immensitat del desert, el teu nom i el meu, capicolats en un etern seixanta-nou de tinta xina...

I si fos veritat, amor, que quan arriba la calma desitgem sempre que la tempesta ens torni a embogir, ens torni a posar els ulls en blanc esperant, de nou, la sorra...?

Comentaris (2)31-08-2014 16:50:59ELS MEUS RELATS

OMBRA LLUNYANA

La tristor se'ns menja pels peus,
Emulsiona l'aire que respirem,
-Feixuc, eixordador, ingenu-,
Esdevé pols dins la gola seca
D'anys sense menjar-te,
Segells de goma sense gravat,
Anells de pega en els dits inflats.

Et veig badar la boca en un crit
Que no arribo a copsar. Mai.
Que fuig mar enllà a collibè
De l'escuma negra de la nit,
Cobrint la terra plena de terra
-Rogenca, aspre, calenta-,
Assecant-te els llavis esquerps.

Te'n vas ufana pel camí del vent
Sense mirar si romanc quiet
Amb els ulls clucs perseguint
La teva ombra, ja llunyana.
Esquarterant aquest nou paisatge
- Buit, glaçat, immens i nu-
Que resta immòbil, ja, sense tu.



Comentaris (1)09-08-2014 14:29:50

PLOU MOLT

PLOU

MOLT

Plou

Molt

Les gotes d'aigua

Com esferes de plom

Deformen a cops

Les decrèpites

Llambordes

D'aquell carrer

Que ens acollia

Sempre en secret

Quan et buscava

El moviment

A les fosques,

Sense dir res.

LES PARAULES

Les paraules s'acaben

Escoltant la remor

De l'aire dels teus sospirs

Omplint-me la boca,

Xuclant-me la llengua

I no dir res...res...res...

Res que pugui destorbar

La humida senzillesa

De dos cossos estimant-se

EL MÓN

El món

És tan lluny

Ensinistro

Sense més

Totes les bullofes

Inflades

Que m'han sortit

Esperant-te.

Amb tots els dits

Cremats,

Els ulls morts

Degoten

Plens de fang.

Comentaris (2)08-07-2014 22:01:58ELS MEUS POEMES

PINTA'M

PINTA'M

Pinta'm

Com mès t'agradi

Tots els meus racons

Per descobrir

Són teus

Còmodament instal.lats

En la mandrosa deixadesa

De la migdiada

Desperten de sobte els sentits,

Et giro les cames i em téns

Perds el cap

I el traç esdevé crit

De luxúria i color calent,

Dansa de cossos,

Total vertigen,

Forats en el cel,

Bombolles d'udols

En escletxes d'aigua.

Perfumes la mar

Amb la nua essència

Del cos deslligat

TEMPS

Temps

Que te'n vas

Tan depressa

Precipitant

El buit no-res

Dels fútils

Homes

Temps

Que t'atrapo

Quan mors

Et faig etern

Quan l'amor

Respira

Comentaris (1)05-07-2014 13:48:39ELS MEUS POEMES

Pàgines: 123456  <>