login
Inicia sessió

register
Registra't

BESTIESES A CONTRALLUM

SEMPRE

SEMPRE

Sempre
Podràs dir que vas
Canviar-me el somriure...
"Nowhere is somewhere
Into the lost men's mind
who never walk...
Away"

En cada cabell perdura
Encara l'essència de l'aire
D'aquell instant.
Tan nostre,
Tan maleïdament efímer
Sota la cúpula del bosc,
Inabastable.

Res més eteri
Que un instant movent-se
Desfasadament
Entre dos punts asíncrons
En un xiulet de brossa
Inflant-nos els ulls
D'aigua negra
Eixint sense control.

Les estones es fan
Buits de gebre fosc
Quan les notes dels déus
Desafinen.
Quan els embussos
De les memòries
S'estenen davant nostre
Per sempre.
Oblit, boira, foscor,
Baves infinites
Esperant la pròxima
Mort
La definitiva.

Comentaris (0)03-10-2015 22:12:18ELS MEUS POEMES

AQUESTA COÏSSOR

Aquest rau-rau
Que se'm menja,
Aquesta coïssor
Que em despenja
Dels núvols
Rosegant-me les dents.

Aquesta caiguda lliure
Damunt les flonges
Llambordes
Que esperen la nit.
Aquest incert devenir
Que ja no m'espera.

Les pigues negres
No són res més
Que records d'una
Ungla trencada
Enmig d'una nit
Que no arriba mai,
Enmig d'uns ulls bords
Sota la vànova encesa.

Uns peus que graten
Translúcides veus
De fugida.
Comentaris (1)04-09-2015 19:31:13ELS MEUS POEMES

AVUI, LA NIT

Avui a'acaba la nit

Abans que el dia
Navegui indecís
Per la voràgine del no.
Avui s'acaba, la nit,
Abans que els mots
Callin per sempre.
Abans que, buits,
Ja no recordin dir res.
Avui la nit no respira,
Presonera
De la lluna fosca.
Fosca com una engruna
De la boca del llop
Enmig d'un badall
Ensopit.
La nit, avui,
Camina òrfena
Amb els peus descalços
Sabent que no tornarà.
Sabent que el dia
Se l'endurà per sempre.
Avui la nit sap que demà
Serà una altra nit
Qui posseïra els meus somnis.
Comentaris (0)26-07-2015 14:49:47ELS MEUS POEMES

SILENCI, REMOR, ESGLAI

SILENCI, REMOR, ESGLAI

Silenci
Només el zumzeig
Del pet d'una bombolla
D'aire, de gel, de vent,
Rondinant-me les temples.
Només l'avís
Del frec constant
D'una idea.
Silenci
Només el darrer alè
Del nàufrag sense fusta,
L'hèlix esquerdada
En ple vol damunt
Les serres nevades
De temps oblidats.
Remor
De noves tempestes
Atançant-se
Plenes de trons sense
Llamps.
Plenes de fang del desert
Deixat caure damunt
Les runes.
Remor
De plugim de foc
Desfent les pedres
Gastades, rodones,
Esblanqueïdes
Com ous de cigonya
Rodolant dessota
El nostre campanar.
Esglai
De veure de nou
Arribar la capa negra
De la famolenca solitud
Que se m'ha de cruspir
Xuclant-me els ossos
Fins la veritat amagada
Darrere els
Ulls.
Esglai final
Davant la ceguesa
D'uns ulls de plom
Recremant-me les conques
Plenes de res,
Blanc de blancs
Com ulls de suro transparent
Pintat de llàgrimes
Negres.
Com peixos nedant
En l'arena...
Comentaris (2)12-07-2015 08:40:14ELS MEUS POEMES

EL LLUMÍ

EL LLUMÍ
Relat guanyador anual de la IV edició del Microconcurs de www.lamicrobiblioteca.com
Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès.

El llumí


Ha sortit de bon matí a collir llenya. N'ha acumulat una bona quantitat. L'hivern comença a fer-se senyor del bosc i no sap quant de temps podrà resistir. Fa deu dies que va trobar la cabana enmig del no-res. Els bandits els havien assaltat mentre viatjaven cap al nord en aquella atrotinada diligència. Varen matar la seva esposa i el conductor. Se'n va salvar perquè havia anat a fer un riu fora del camí quan aparegueren aquells tres.

A sopluig, apila la llenya i es disposa a encendre-la però, amb què? No te manera de fer foc. regira calaixos amunt i avall i res. De sobte, el miracle. Un llumí a l'ampit de l'única finestra. El pren, amb compte de no trencar-lo. Els dits se li estan posant morats i, si se'n surt, n'hi hauran d'amputar algun. L'alegria esdevé desesper. Com l'encendrà, aquell llumí? El frega per les parets, pel terra, per la taula. Res. Ho prova i ho prova fins que el cap de fòsfor es desfà.

El jove encén la cigarreta. L'encenedor nou, regal de la seva xicota, és molt bonic. Es reuneix amb son pare a la cabana. Una caixa de llumins antics reposa en un seient de pedra al costat de la porta. Mentre els forenses retiren l'esquelet, els dos homes fumen.

Celestí Casòliva i Morales
Barcelona

Comentaris (2)05-07-2015 13:42:26ELS MEUS RELATS

NEDAR D'ESQUENA

NEDAR D'ESQUENA
Morir als teus llavis
Entreoberts
Mastegar-te el somrís
Que m'encisa
Nedar d'esquena
Copsant sota meu
El tacte lleuger
De les teves cuixes
Obrir el camí misteriós
Sense pressa ni destorb.
Beure'm l'anhel
En un sospir sense vent
Caramel.litzar-te els mugrons
A punt de creu i xuclar-ne la fi
Sense poder ensabonar-te
M'esquerdo en un neguit
Que m'empeny per dins
Esborrant-me.
Miro enfora i no véns
Encara pel camí
De sempre.
Estenc el coll amunt
I crido.
Endevinar-te els mots amagats
Somiar que em busques
Enllà del sol, del vent, de la mar
Somiar trobar-nos
Escampant la tempesta
Enllà dels petons estrenats
Somiar que tot és nostre.
Humides metàfores
Que no siguis l'objectiu
Sino tan sols
La conseqüència
Em moro d'encongiment
De tanta pluja amarant
Tot l'enuig i tanta ànsia
De tant voler-te lluent
Al meu llit, al meu prat
Em moro
En tindré prou
Amb un boca a boca profund
Llepant-te l'escuma
Del cafè en els llavis
Perquè
No saps quant de desig
Esdevé plor en l'espera
Quanta espera, desfici,
Quanta ombra no pren
Els espais buits
Quants espais ombrívols
M'assetgen
I tot, a la fi,
Esdevé pluja d'estels
Si puc assaborir
L'acidesa
D'un bon kiwi a mitjanit.
Comentaris (2)24-05-2015 06:16:43ELS MEUS POEMES

REPRODUCCIÓ ALEATÒRIA

REPRODUCCIÓ ALEATÒRIA
Activo la reproducció aleatòria de la meva carpeta de cançons i em surt, del fons de l'últim calaix, "Because The Night" interpretada per Patty Smith. Ara sé que és del Bruce però llavors ni tu ni jo no ho sabíem. Perquè tan sols era nostra, com la nit, que ens pertanyia. No desitjàvem que arribés l'alba per robar-nos els somnis... Somnis... On són ara? On ets ara que només aquesta cançó em fa retrobar-te?
A deshora, arribes pel celobert com un vent d'estiu ple d'ànsia, com un foc gelós sense rentar, ple de desig inqüestionable, com l'alè d'un fantasma inesperat. Veient-te arribar nua, estenc les catifes aquelles en les quals ens teníem abans que marxessis, sempre al mateix lloc, mai en la mateixa postura. Inventàvem cada nit nous frecs i cada dia noves i excitants variables. Mentrestant, fuig el temps enllà de les pedres calentes socarrimant el verd enuig amb un sol esbufec, un únic clam per a aturar-nos, per a fer-nos esglai d'un instant congelat. I et revisc com si fos ara, amb la boca esperant els meus llavis, amb les llengües jugant a cuc i amagar fins l'ofec. Aquell desvestir-nos maldestre i capficat, aquella samarreta suada, aquell sostenidor impossible, aquelles humides calcetes, aquella trempera indeturable. Et recorria des del coll fins el borrissol del teu sexe i pujava de nou fins el melic profund mentre amb els dits remenava la patata fins que feia xup-xup i regalimava i llavors te'ls posava a la gola perquè sabéssis el teu sabor. Aleshores l'ànsia t'espremia i em treies els calçotets d'una estrebada furiosa i de vegades em feies mal. T'agradava xarrupar-me com si fos un gelat de menta i xuclaves i xuclaves fins posar els ulls en blanc i em feies veure la línia del túnel en cada esllavissada del membre dins la gola. Et feia girar i oferint-me les natges t'ensumava el cul i et bevia la trumfa gota a gota amb la llengua, com els gats quan beuen llet d'un bol petit a les palpentes. Fins que no podíem més i entaforàvem tots els fluids dins les nostres boques i ens costava cada alè, cada respir...
S'acabava la cançó i tiràvem enrere la cinta amb aquell aparell que grinyolava, estrident. Sovint s'embolicava i, amb paciència i un bolígraf, la redreçàvem. I tornàvem a començar. Ens miràvem als ulls com si fossin universos de colors i ens hi vèiem cadascú en les pupil.les de l'altre. Com si les nostres ànimes hi haguéssin de romandre segrestades per sempre. Un bes llarg i apassionat, amb els regustos encara frescos era el senyal de la represa. Et posaves damunt meu i, a poc a poc i amb una precisió perfecta, feies l'ajustament necessari per començar a cavalcar. M'agradava sentir com el gland emergia a mida que entrava dins teu i com amb la vagina feies topall al meu ventre. De vegades pensava que tot jo sencer em perdria dins teu. Em muntaves feréstega, primer amb les mans prenent força en el meu pit amb cada vaivé i desprès galopant desbocada amb els pits amunt i avall i el cap enrere, lluenta de suor tota sencera. M'espremies fins que no podia més i em buidava dins teu enmig de sanglots i crits d'eufòria. Gemegaves tènuement i et deixaves caure sobre mi, encara eixarrancada, i em besaves humidament i les nostres baves es mesclaven i les suors soldaven els nostres cossos ens uns instants inabastables en que els nostres respirs eren un de sol i els nostres cors bategaven alhora.
Novament, rebobinàvem. El tercer assalt era a punt de començar. M'aixecava pengim-penjam, donava la volta i em posava de genolls davant teu, encara oberta. T'agafava un peu. Els dits feien pampallugues pensant que me'ls volia menjar. Els assaboria un a un, amb suavitat. Et removies entre espasmes i pessigolles i cridaves fort. Pujava pels turmells i els besons, els genolls i l'interior de les cuixes fina a arribar al tendrum de l'entrecuix on cercava delerosament el punt de trobada. M'hi entretenia pacientment fins que els teus udols em deien que em volies dintre altre cop. De vegades havia de fer-ho durar més, fent temps per a la resurrecció dels morts. Quan sentia de nou aquella tibantor que em tensava la corda era el moment de posseir-te, de sentir-te encara més i de donar-t'ho tot, tot, tot...t'agafava les cames encaixant l'interior dels colzes amb l'interior dels teus genolls. Te les aixecava lleugerament i sense tocar vores entrava dins teu d'una sola empenta. Ja no miràvem prim. Empenyia i empenyia i vinclaves el ventre amunt, amunt. La font rajava sobreeixint un suc dolç i salat, amarg i viscós, embafador i embogidor que negava les mantes damunt de les catifes i els feia taques d'oli de la mida d'autobusos avariats. A mi, a aquestes alçades, ja em costava més i entrava i sortia desesperadament entre gemecs i crits i udols... Una última embranzida, potent, profunda, final, m'estremia entre infinits espasmes de bogeria que compartíem, l'últim alè, el darrer esglai.
El "txec" del final de la cinta marcava el punt sense retorn. Ens abraçavem de costat i ens feiem petons dolços i somreiem. Comentavem si era o no era cert el mite que la Patty feia ralet-ralet mentre era damunt l'escenari. No ho vàrem saber mai però ens agradava pensar que sí.
Avui, del fons de l'últim calaix, m'ha arribat la teva imatge i he jugat sol, a contracor, desitjant-te. He pensat que potser a la mateixa hora sorties del cine amb un somriure
després de veure en Grey.
En Grey... Aquell aprenent...
Comentaris (0)24-05-2015 06:14:38ELS MEUS RELATS

ZOMBIS

ZOMBIS

Zombis esmicolant les voreres de rajoles esborrades. No hi veuen enllà dels seus ulls. Avancen d'esma sense mai aturar-se. No senten, no pateixen, no estimen. No saben que ploro en cada racó on puc deturar-me per respirar. No saben que em desinfecto els genolls quan trobo un portal obert i m'hi assec a les escales. Trec les gases i la mica de iode que encara tinc i, amb cura, enretiro la pell que voreja les ferides. Fa tres dies que vaig caure en aquell sot ple de fang i pluja bruta. Vaig tenir sort de pelar-me només els genolls. Amb penes i treballs vaig poder sortir-ne. Arrossegant-me patèticament vaig poder entrar en una casa la porta de la qual era oberta. No vaig trobar-hi ningú. Vaig obrir-ne totes les aixetes. Totes seques. Fa mesos que no surt aigua de cap aixeta. Ho savia i, tot i així, no em vaig poder estar de provar-ho.
Ja no bevem aigua, ja no tenim llàgrimes.
Ja només podem pensar en sobreviure. També nosaltres som com ells. Com els zombis. Ells no estimen perquè són morts. Nosaltres morim perquè no gosem estimar. I el temps transcorre indeturable i ens passa al davant aixafant-nos i ens diu que ja és tard. Que ja no som a temps de tornar a començar. I em rebel.lo. I em revolto encegat perquè encara no és l'hora. I en un darrer esforç surto al carrer i m'enfronto als rostres ensangonats que em persegueixen dia i nit. Els dic que no són de veritat. Que només els imagino, corsecant-me, i que els seus riures i udols ja no em fan por. És llavors que es difuminen en l'aire feixuc i polsegós dels carrers i de les places. Que desapareixen dins de núvols rojos i negres que peten com globus hiperventilats elevant-se a gran velocitat fins a ésser devorats pels dracs bons que viuen a l'estratosfera i ens vigilen i ens cuiden com àngels de la guàrdia. I no ens deixen fer-nos mal. Ja sense por, et busco per les avingudes desertes per si vols acompanyar-me sense saber si et trobarè...
Comentaris (1)24-05-2015 06:13:00Pensaments

QUI HO DIU?

QUI HO DIU?

Qui diu que un instant no es prou per a abastar una eternitat?

Qui proclama, cofoi, que en una espurna dels teus llavis no es pot veure la immensitat del mar?
La tempesta perfecta en un únic punt de basarda?
Qui pensa que no s'ha de ser sincer malgrat el risc d'enyorar-te, després, sempre més?
Qui amaga, gelós, les claus que m'obren els ulls i et dibuixen a cara o creu en cada pastís que vull enfornar per a tu?
Qui escampa els malastrucs just quan estem a punt? Per què el temps és tan imprecís que un mes és un segon i un any passa de llarg? Per què? Pregunto. I encara no se les respostes.
Però digues-me:
Qui jau panxacontent veient-nos estimbar pels solcs de la tristesa del no-res? Caure en vertígen al fons dels llimbs i no tornar mès?
Qui descansa sense pressa mentre correm a contrallum, encegats, agafats de les mans del sol ponent?
Qui bressola tots els dubtes adormint-nos en un son profund mentre mastega, afamat, les nostres dèries de llum?
Qui remou enrenous i no es commou del naufragi quan prenem les angoixes de la incertesa, quan arrenquem les espines del desencís mès profund?
Qui somriu gronxant el balancí de la misèria que ens acompanya? Per què l'espai que ens xopluja és tan ample que no es freguen les nostres pells? Pregunto. I no en sé esbrinar les respostes.
Però digues-me:
Per què la història sempre és la mateixa i sempre s'acaba? Per què repetim els errors i no gosem mai de viure'ls?
Qui diu, amor, que uns riuen o ploren segons el vent que no bufa, el temps que s'esquerda, l'espai que es contrau o l'energia que es transforma en desig deixant-nos fora de tot?
Digues-me, avui que encara no plou:
Qui ho diu?
Comentaris (2)24-05-2015 06:08:20Pensaments

ENDEVINAR-TE

ENDEVINAR-TE
I trobar
Que si no hi ets em perdo.
No creguis que sóc
Un xec en blanc.
No creguis, tampoc,
Que en aquesta hora lleugera
Sabràs llegir-me per sempre.
Que les meves lletres
Són tortes amb els llums
Sempre apagats.
Només ompleno pàgines
De plàstic en blanc i porpra
Només lleus pensaments
De tu sense roba
Galopant-me a cops
De vent i gebre
Tenir la bola de vidre
Endevinar-te
Tots els pensaments
Oberts
I tancar els candaus
De les manilles
Del temps.
Redreçar els camins
Avançant de tort.
Mai, mai,
Recorda, mai,
No podrem arribar
Sense entrebancs.
Aixequem-nos forts, doncs,
I fem-ne via
Que el dia se'ns fon
A les parpelles.
Comentaris (2)21-03-2015 17:40:57ELS MEUS POEMES

PLOU-ME

Plou-me sense pressa
Gota a gota, crit a crit
Fés-me bassal sota teu
Trepitja'm amb els peus nus
Esborrant la meva imatge
De les fredes ones
D'un hivern sense tu.
Ara...
M'acullen les certeses
Dels teus pensaments
L'escalfor del teu esguard
El caliu del teu sexe.
Em reté cruel el desig
En les teves cuixes...
Refés-me, però,
Abans no s'evapori
En una ganyota
De desconcert
El meu reflex ondulat.
Escampant els meus
Flocs pels teus pits endurits.
Comentaris (0)01-03-2015 12:53:24ELS MEUS POEMES

AQUESTA OLOR

Aquesta olor suau que desprens

Quan et treus les mitges,
Aquest tacte que tot ho omple
Quan et percebo
En les puntes dels dits i la llengua.
Sense deixar-te dormir,
Espolsaria les pors damunt del llit,
Deixant de banda les mantes,
Oblidant la roba,
Cobrint-te la pell amb les mans.
Em deixaria esgarrapar
Fins l'esteborniment
Si fos damunt teu.
T'omplenaria les cuixes
De besos marinats als teus llavis,
Cuinats lentament en el caliu
De les brases dels teu cos,
En el fons del color dels teus ulls.
En els teus feréstecs cabells molls
Viuria per sempre enredat.

Comentaris (0)01-03-2015 12:52:05ELS MEUS POEMES

NO ENTENC ELS TEUS ULLS

NO ENTENC ELS TEUS ULLS
Ja no entenc els teus ulls
Murmurant muts retrets.
No veig lluir els teus cabells
Sota la lluna plena
Ni acostar-se'm
El vaivé dels teus malucs.
Cercaràs la meva ànima
En el desert polsegós
I no en trobaràs engrunes
Sense desfer l'encanteri,
Sense batre l'estèril arena.
En un immens no-res
Restaré fins el retorn
Amb els llavis secs,
Amb el cos obert
Esperaré l'arribada
Del sol als teus ulls.
Perquè avui
Només escolto la fressa
D'un cop de porta,
De genolls en l'obscuritat
D'un llit fred i desconegut.
Només la gelor
D'un sospir sense retingut.
Comentaris (0)01-03-2015 12:48:18ELS MEUS POEMES

LA LLUM DE L'ALBA

LA MORT DE L'ALBA

L'Alba corria nua pel descampat cercant desesperadament la protecció dels arbres. Havia vist la resplendor d'aquells ulls damunt seu. També, els llambreigs dels fusells en la foscor de la matinada. Sense temps per vestir-se, s'aixecà d'una revolada i fugí per una sortida posterior en direcció a la selva, a una cinquantena de metres. Sempre deixava oberta aquella escapatòria. Savia molt bé el què volien, aquells homes, i no era el seu cos, que també, sino la seva ànima, la seva vida. No li feien por els homes de les simitarres, aquells que tan aviat eren capaços d'obrir camí enmig de la més tupida vegetació com d'escapçar-te d'un sol tall. Temia infinitament més aquells que els anaven al darrere amb les serres mecàniques i els immensos tractors. Darrere d'ells -com d'Àtila i el seu cavall, Othar- no hi tornava a créixer l'herba. Arribà per fi a l'arbre marcat amb una➰ que només ella savia veure, prengué la liana que tan coneixia i s'hi enfilà amb una gran agilitat, fruit de la pràctica. Al capdamunt, entre dues branques amples i resistents s'havia construït, a poc a poc, un refugi -una mena de niu fet de branquillons i lianes entrellaçades-. Li era molt útil quan apareixien aquells individus. Sempre hi tenia, per si de cas, uns quants cocos i aigua dins un càntir de terrissa que mantenia refrigerat cobrint-lo de matolls a l'obaga. Mai no savia quanta estona, hores o fins i tot dies hauria de restar-hi amagada. Feliçment només havia d'allargar les mans per a prendre els fruits i les baies comestibles que li permetrien no morir de gana.
L'Alba havia estudiat farmàcia i n'havia obtingut molt bones notes. Però va ensopegar mals temps per als llicenciats. Els farmacèutics prou feines tenien per sobreviure, cansats de finançar uns costos que corresponien a les administracions públiques i que mai no acabaven de cobrar. En aquestes condicions, molts d'ells no es podien permetre contractar empleats.
Per altra banda, ja gairebé no li quedaven estalvis. Aviat no podria pagar la seva part del pis que compartia amb altres dues estudiants i amb els pares ja no hi podia comptar, prou feina tenien ells. En Ramon, el xicot amb qui sortia, li havia fet banyes perquè no volia mantenir relacions sense condó i ella -sola, cansada i fastiguejada- veia passar la seva joventut com un malson intranscendent.
El dia que ensopegà amb aquell anunci no ho dubtà. Una ONG que lluitava i denunciava la tala i desforestació de la selva amazònica per part de les multinacionals de la fusta i de la recerca de jaciments de petroli. Els envià el qüestionari i un mes més tard agafava un vol amb destinació Brasil.
Tot marxava de fàbula els primers anys. S'embolicà amb un noi de la seva edat, un francès que xiuxiuejava les sssss i arrossegava les rrrrr com ningú i eren feliços. Es barallaven amb els sicaris nadius (covards, supersticiosos i fàcilment subornables) de les empreses estrangeres i els feien fugir. Després reien i es feien l'amor envoltats de mosquits. I res més no els importava.
Un dia arribaren uns enormes camions devastant-ho tot al seu pas. Els gegants vestits de camuflatge descarregaren tota la munició de les ametralladores amunt i avall, a dreta i esquerra. Ningú al campament sobrevisqué, llevat de l'Alba que pogué grimpar a l'arbre màgic que la soplujava en les seves trobades amoroses amb el francès. S'hi estigué tres dies sense aigua ni menjar. Fou llavors que pensà a fer el càntir i tenir-hi sempre aquells cocos.
Tot això pensava en el seu amagatall, ara. Aquesta vegada l'havien vista fugir i la perseguiren. Els veia dessota l'arbre amb els gossos ensumant unes calces. Semblaven despistats. Aquesta vegada, però, duien una arma mès efectiva, un ajudant nou. Un goril.la albí ensinistrat en olors de fluids i fluixos menstruals.
Els gossos no sabien pujar als arbres. El goril.la, sí.
I la joventut de l'Alba, vora ja dels trenta anys, es féu fonedissa en els esgarips de les ànimes dels papagais i en el tènue miratge de la llum del sol...
Comentaris (2)18-02-2015 21:41:36ELS MEUS RELATS

LLAVIS FLONJOS

LLAVIS FLONJOS
La dama blanca m'ofereix
L'almoina dels seus secrets
Obrint-se, tota, per a mi.
Em buida l'ànima cada nit
I ni tan sols en gaudeixo el rostre.
M'estreny el cor i els seus dits
D'escorça dura se'm claven endins.
Llavors la temença comença de nou
i el somni s'esmuny entre sucre desfet,
Paper de diari esborrallat.
Il.lusió nascuda insatisfeta
Ixent de l'engany de la febre
De la vesprada solitària,
Nàufrag en la lletra menuda
Dels teus pits inflats
Ofegant-me.
Perdut en les portes
Del teu fluix munyint
La creixença del desig
Que em rebenta
Que vessa dins teu
Sense fi
Quan t'imagino la llengua.
Altre cop, finalment,
Les nits eternes
De llençols plens de dens
Silenci embolcallant-me,
De nou la llarga espera
Dels teus llavis flonjos
Estrenyent-me.
Comentaris (1)18-02-2015 21:40:07ELS MEUS POEMES

Pàgines: 123456  <>